Aquest any, el Premi del Banc de Suècia en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel (conegut com a Premi Nobel d’Economia) ha reconegut tres figures que, des de disciplines diferents, han explicat per què les societats creixen, i per què de vegades deixen de fer-ho. Phillippe Aghion i Peter Howitt, pares de la teoria del creixement econòmic schumpeterià, i Joel Mokyr, historiador de la revolució industrial, han estat guardonats per haver desxifrat els mecanismes que converteixen la innovació en prosperitat sostinguda. Un premi, doncs, que parla tant del passat com del nostre present: de com sorgeix el progrés, però també d’un risc molt real d’entrar en una nova era d’estancament.
Aghion i Howitt van construir, a començaments dels noranta, una teoria elegant i potent formalitzada en models: el creixement econòmic és el resultat d’un procés constant d’innovació i substitució, de “destrucció creativa” en paraules de Joseph Schumpeter. Les noves idees impulsen empreses que desplacen les antigues; aquest moviment disruptiu, dolorós a curt termini, és el que manté viva la productivitat a llarg termini. En el seu model, la taxa de creixement d’una economia depèn de la intensitat d’aquesta competència innovadora i de com les institucions incentiven o bloquegen l’entrada de nous actors.
La seva contribució va trencar amb les visions més estàtiques del creixement: no es tracta només d’acumular capital o formació, sinó de crear les condicions perquè els emprenedors s’atreveixin a desafiar l’statu quo. Com recorda Aghion al seu llibre ‘The Power of Creative Destruction’ (2021), aquest equilibri és fràgil: massa competència pot reduir els incentius a invertir en R+D, però massa concentració porta a l’apatia innovadora. És un missatge d’una actualitat evident en una Europa on les grans empreses tecnològiques brillen, però per la seva absència.
Des d’una òptica diferent, Joel Mokyr ha mostrat per què el món va trigar tants segles a escapar del creixement zero. En obres com ‘The Gifts of Athena’ i ‘A Culture of Growth’, defensa que l’enlairament europeu va ser possible quan el coneixement científic i la tècnica pràctica van començar a retroalimentar-se. El que ell anomena “coneixement útil” —una síntesi entre la ciència (proposicional) i el saber fer (prescriptiu)— va crear un cercle virtuós d’innovació que va néixer amb la Il·lustració i va florir a la revolució industrial.
La seva tesi és tant històrica com política: el progrés tecnològic no és inevitable, sinó el producte d’una cultura que valora la curiositat, la tolerància intel·lectual i la llibertat per experimentar. Quan aquestes condicions desapareixen, normalment quan l’Estat o els interessos establerts bloquegen la difusió de noves idees, la innovació s’asfixia. Mokyr, com Aghion i Howitt, converteix la història en advertència.
I precisament avui, Europa sembla oblidar aquestes lliçons. Tant el recent informe de Mario Draghi sobre la competitivitat com el d’Enrico Letta sobre el mercat únic coincideixen: el Vell Continent ha perdut impuls innovador. La inversió en R+D es queda enrere respecte als Estats Units i la Xina; el teixit empresarial mostra menys dinamisme, menys sortida i entrada d’empreses; i les barreres polítiques i burocràtiques impedeixen que la destrucció creativa operi amb la intensitat necessària. Les conclusions del comitè que atorga el Nobel ressonen amb força: el creixement sostingut depèn d’una competència oberta, d’institucions que facilitin el naixement i la mort d’empreses, i d’una societat disposada a acceptar el canvi.
Aghion, Howitt i Mokyr no només expliquen com vam arribar fins aquí, sinó què necessitem per no retrocedir. En un moment de transició tecnològica, d’intel·ligència artificial, de descarbonització i noves plataformes digitals, les seves idees són un manual de supervivència econòmica. Sense innovació, l’estancament no és una amenaça: és una certesa. Sense una “cultura de creixement”, com la que Mokyr descriu, la destrucció creativa esdevé només destrucció.
El Nobel d’aquest any és, doncs, molt més que un reconeixement acadèmic. És un recordatori: el progrés no és un dret adquirit, sinó una construcció col·lectiva. Si Europa vol recuperar el seu paper com a motor d’idees i prosperitat, haurà de tornar a creure, i a invertir, en el poder de la innovació.
