Quan Salvador Illa va negociar la investidura amb els Comuns i, sobretot, amb Esquerra Republicana va estirar més el braç que la màniga. D’un costat, el guanyador de les eleccions es va comprometre davant l’opinió pública a formar un govern “estable” que recuperara la “normalitat” del país després de la situació extraordinària que havia viscut Catalunya duran el “Procés”. De l’altre, per trenar aquell acord Illa va acceptar algunes condicions dels republicans que implicaven de ple el govern de Pedro Sánchez, com ara que l’Estat cedira a la Generalitat el 100 per cent de la recaptació de l’IRPF.
L’“estabilitat” i la “normalitat”, tan gallejades, quedaven supeditades a la bona voluntat del govern de l’Estat, a les majories parlamentàries que havien d’aprovar un canvi considerat estructural i que afecta diverses lleis estatals i a una millora profunda del finançament dit autonòmic. Aquest augment, que no podia ser un altre pedaç, havia de servir per a fer front a totes les necessitats que, després d’uns anys de sabotatge continu als governs independentistes, s’havien anat acumulant.
Cal no oblidar la confessió que va gravar la dita policia patriòtica entre el director de l’Oficina Antifrau del moment, Daniel de Alonso, i el ministre d’Interior Jorge Fernández Díaz, en què el primer feia ostentació davant el segon: “Els hem pegat en tots els morros amb Ramon Bagó [un cas de presumpta corrupció que afectava un excàrrec de Convergència i Unió], els hem destrossat el sistema sanitari, els hem acusat i els estem fotent el CTT [Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació)]”.
Ja no es tractava, doncs, de l’infrafinançament, de l’espoli fiscal, que Catalunya arrossegava de dècades. A més, els governs de Mariano Rajoy, amb el suport de totes les altes instàncies de l’Estat, van sabotejar les prestacions, les inversions que els corresponien i tot el sistema públic catalans.
Tot això ha de corregir ara Salvador Illa amb una injecció de recursos que permeta recuperar la “normalitat” que ell ha esgrimit com a estendard. Però aquesta “normalitat” només es pot aconseguir amb una reforma profunda del sistema de finançament que ha de ser assumida pel govern de Pedro Sánchez i que ha de superar tot els tràmits polítics i parlamentaris necessaris.
Aquest és el taló d’Àquil·les de Salvador Illa, un president que ha basat l’èxit de l’acció de govern en factors externs que no controla de manera directa. Com pot prometre “estabilitat” i “normalitat” algú que no les pot garantir?
És aquest taló, doncs, el que ha portat a allargar la situació d’anormalitat pressupostària, en què, tres anys després, encara es mantenen vigents els comptes de 2023.
Conscients d’aquesta anormalitat, que incideix profundament en la inestabilitat que afecta la política catalana, el govern almenys hauria de ser prudent. Salvador Illa ha de suportar les fortes pressions de mestres i metges, que exigeixen una aportació sòlida de recursos públics. I ja no es tracta només dels pressuposts del 2026, perquè el mateix president de la Generalitat va afirmar l’altre dia que subscrivia un acord amb dos sindicats de l’ensenyament que compliria amb comptes aprovats o sense. Es tracta de recursos. Perquè regularitzar els dos grans sectors públics a Catalunya és com recuperar la capacitat operativa plena de Rodalies Renfe.
Recuperar tot el que s’ha perdut pel camí en sanitat i ensenyament requereix una gran aportació financera que es mantinga en el temps. Els docents que protesten denuncien que són “els més mal pagats de tot l’Estat” i que han perdut “entre el 20 i el 25 per cent del poder adquisitiu en sis anys”.
El taló del president el situa davant un tràngol dur. Per això encara s’entén menys el profund error del govern quan ha arribat a un acord amb els dos sindicats “de classe”, UGT i la CONC, que són alhora les forces minoritàries al sistema d’ensenyament públic català.
La setmana passada el sindicat majoritari del sector, USTEC-STEs, i d’altres de minoritaris van exhibir múscul reivindicatiu quan van tornar a aturar les classes i van concentrar a Barcelona una enorme massa de docents i metges cada dia més alterats amb l’actuació del govern.
El taló d’Àquil·les del govern és el compromís del president per una “normalitat” i una “estabilitat” que no depenen d’ell. Per què es pensa que es va engegar el motor del Procés a Catalunya? La seua feblesa afegida són uns errors polítics de càlcul i de gestió incomprensibles.
