No tenir un estat propi ens condemna a la incompetència de l’ordenació territorial de l’Estat espanyol. És fàcil de veure donant un cop d’ull al sistema de recaptació d’impostos, que tant perjudica Catalunya i la resta de territoris dels Països Catalans. Parem atenció a la polèmica dels darrers dies: la competència fiscal entre territoris és un exercici d’irresponsabilitat.
Ara mateix, se’ns ha apartat del debat de si l’impost de patrimoni és l’eina més adequada de distribució de riquesa, o si seria molt més adequat gravar la plusvàlua dels béns, o fins i tot altres sistemes de recaptació. O si aquestes polítiques majoritàriament causen més estralls sobre les rendes-mitjanes que les grans, que tenen més facilitats per evadir impostos.
Ara mateix el debat és quins efectes tenen les decisions unilaterals sobre aquest impost que certes autonomies han pres i prendran. Quines són les conseqüències de la competència fiscal territorial sense límit, sense tenir en compte els efectes externs ni cap altre criteri? Andalusia ho ha deixat ben clar: la supressió de l’impost patrimonial és una ofensiva directa contra la riquesa catalana. Un atac que segueix els passos del PP d’Ayuso a Madrid.
En aquest sentit, la desharmonització fiscal dins d’un territori com l’Estat espanyol, on els impostos es regulen de manera centralitzada, té un clar resultat negatiu per aquells que, com Catalunya, són aportadors nets al sistema i han de fer un esforç fiscal superior al que fan altres comunitats receptores netes per mantenir la qualitat dels seus serveis. De fet, en molts casos són aquestes mateixes comunitats privilegiades, precisament les receptores netes, les que es permeten, deshonestament, jugar amb la reducció de la pressió fiscal o exercir el dumping fiscal, oblidant que això té uns efectes directes en la recaptació general i, al mateix temps, sobre el progrés i benestar dels territoris.
A més, aquest dumping també té efectes redistributius que ataquen el principi de progressivitat, part essencial de qualsevol sistema fiscal dels països que es vulguin considerar democràtics i justos. Així ho defensem des de la Cambra de Barcelona i apostem per un model econòmic basat en la justícia i el progrés social, on no s’afavoreixi l’enriquiment de l’1% sense mirar la resta de la població.
Si observem les polítiques europees, veiem com l’OCDE i la UE s’esforcen a afavorir un grau d’harmonització fiscal internacional i així ho recolzen els representants espanyols. Evidencien la incoherència que suposa defensar la llibertat fiscal entre territoris d’un mateix estat i, alhora, acceptar la tendència a l’harmonització a escala internacional.
Davant aquest desgavell, la solució és ben senzilla: exigir una autogestió dels nostres propis recursos i ser responsables de la nostra recaptació. Però, fins que aquesta llibertat no estigui a les nostres mans, no ens podem permetre que des de fora es jugui frívolament amb les poques eines fiscals que tenim, per construir el país que volem. Només amb una Catalunya independent tindrem la possibilitat d’obrir un debat seriós sobre el sistema fiscal més adequat per la nostra societat.
