El serial sobre l’OPA del BBVA contra el Sabadell, que ja arrossega un any de viacrucis, ha pres un cert aire de sainet. En aquest procés passa de tot i en cada nou episodi la trama s’embolica una mica més. Fa pocs dies la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència va fer públic un dictamen que permet al BBVA tirar endavant l’operació. La decisió de la Comissió –que es va prendre per unanimitat– va desquadrar alguns càlculs previs, perquè en aquest organisme hi ha un conseller, Pere Soler, que va arribar al càrrec a proposta de Junts per Catalunya, un partit frontalment oposat a l’absorció del banc català.
Els càlculs previs, doncs, confiaven almenys en un vot particular, que al remat va quedar en fum. El secretari general de Junts, Jordi Turull, va justificar la posició de Pere Soler adduint que “si hi hagués votat en contra, [la decisió] hauria quedat amb un vot en contra, però això que s’ha aconseguit introduir a l’informe dona empara legal”. Se suposa que aquesta “empara” és la que ha d’aprofitar el govern de l’Estat per frenar l’OPA.
I què és “això” que Soler hauria aconseguit introduir-hi? “Excepcionalment” –segons Turull– el membre proposat pel seu partit hauria obtingut que els altres integrants de la Comissió admeteren al redactat final del dictamen que hi ha “greus problemes de competència a Catalunya”.
S’entén l’argument, però no s’entén la pretensió de Turull. Perquè ara el govern de l’Estat pot mirar d’endurir l’OPA que planteja el BBVA, però ho haurà de fer amb arguments que no tinguen res a veure amb la competència. Llavors què s’hi ha guanyat? No ho sap ningú. Ni Junts. A la recerca d’aquests arguments –o ves a saber de què exactament– Pedro Sánchez ha obert una consulta pública per saber què n’opinen empreses, associacions i ciutadans. Una consulta que després hauria d’influir en la decisió final del seu govern.
Desbrossat el primer obstacle, l’OPA es podria complicar ara amb les condicions que pot plantejar el govern de l’Estat per acceptar-la, pel rebuig a la fusió bancària que podria imposar el mateix govern o, encara, per les imitacions que es podrien empescar, en darrera instància, la Comissió Nacional del Mercat de Valors o el Banc d’Espanya.
Aquesta correguda d’obstacles, però, podria acabar convertida en una cadena de fiascos si tots aquests organismes –incloent-hi el mateix govern que presideix Pedro Sánchez– a l’hora de la veritat acaben assumint la posició que ha pres la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. Tots són declaracions, tot són intencions, però al remat es podria acomplir la vella dita: “Quatre hòmens per al sac, i el sac a terra”.
La sospita que al nucli dur dels interessos i les institucions que articulen allò que en podríem denominar “Estat” ja li està bé l’OPA –perquè ja li està bé la concentració bancària i l’acumulació de tots els poders a Madrid– no és cap excentricitat. Pedro Sánchez necessita el suport de Junts i d’Esquerra, i això el fa dir el que diu. Però resulta excessivament ingenu pensar que el president del govern de l’Estat està amoïnat per les conseqüències que es derivarien de l’absorció del Sabadell entre la petita i la mitjana empresa a Catalunya. D’altra banda, també s’ha de reconèixer que l’actitud de la Generalitat en tot aquest pas de drama no ha estat exactament d’una contundència dissuasòria.
Ja se sap que a Catalunya quasi tothom està contra l’OPA, però ja se sap també com han estat de determinants en les darreres dècades els interessos catalans en la definició de les grans línies de la política espanyola. Des del pacte de Majestic ha plogut molt i tot ha estat fang.
La petita gran curiositat d’ara mateix és saber què faran els dos bancs per influir en els resultats de la consulta que ha convocat Pedro Sánchez. Només cal esperar que siguen una mica més ocurrents que en les patètiques campanyes de publicitat que s’han disparat per deixar-se en evidència mútua.
