El govern ha tancat un acord per al sector educatiu públic amb els sindicats majoritaris, dits “de classe”; és a dir, amb UGT i Comissions Obreres. Aquestes dues forces són majoritàries en delegats sindicals globals, però en l’ensenyament, on hi ha una fragmentació acusada, la més votada en les eleccions del 2023 va ser USTEC-STES, que no ha subscrit aquest pacte.
La Generalitat, d’un costat, la UGT i CCOO, de l’altre, el consideren “històric”, un adjectiu bastant fustigat i desacreditat per un ús excessiu i atrotinat. En tot cas, “l’acord dels 2.000 milions”, com l’ha etiquetat Comissions, suposa, per primera vegada en anys, una aproximació efectiva entre l’administració i una part dels docents.
Les guerres sindicals en l’ensenyament públic, amb més o menys intensitat, han brotat i rebrotat sense pausa en les darreres dues dècades. Mentre Anna Simó va ser consellera d’Educació, el curs 23-24, el departament havia arribat a un pacte previ també amb CCOO i UGT, però aquest acord va quedar en suspens perquè la consellera el va lligar a uns pressuposts que finalment no es van aprovar.
L’acceptació o el rebuig entre els docents de l’entesa entre el govern i els dos sindicats que l’han subscrita es podrà apamar la setmana vinent, quan hi ha convocades una sèrie de vagues al sector que, òbviament, UGT i CCOO no secundaran.
Sovint es fa difícil calcular el seguiment de protestes semblants, perquè administració i convocants donen xifres divergents fins al deliri. En tot cas, encara es poden consultar les de la darrera convocatòria, que es podran contrastar, també a doble banda, amb els de la setmana que ve.
Però, més enllà, de l’acceptació o el rebuig professional de l’acord, els fronts que han convertit l’ensenyament públic a Catalunya en un vesper i una catàstrofe en els darrers anys es mantenen ben oberts. Hi ha molt en joc i qualsevol pacte es podrà valorar en el futur immediat pels resultats que se’n derivaran en cada àmbit concret.
A Catalunya hi ha enormes dèficits que afecten les ràtios de cada classe, la matrícula viva –és a dir, les incorporacions de nous alumnes majoritàriament immigrants als centres durant el curs–, l’educació inclusiva –que fins ara ha convertit els mestres en psicòlegs, assistents, logopedes, professors d’introducció a la llengua i especialistes en deficiències vàries–, la simplificació administrativa…
Totes aquestes malfuncions –que s’expliquen, sovint amb massa lleugeresa, per la manca de recursos– es podran corregir amb els 2.000 milions que el govern hi aplicarà en els pròxims quatre anys? El secretari de Millora Educativa, Ignasi Giménez, considera que amb això n’hi haurà prou. Però, és clar, què ha de considerar el secretari de Millora Educativa, un oxímoron admirable en els temps que ens ha tocat viure?
Afirma Giménez que aquesta quantitat suposa el 25 per cent del pressupost destinat a l’educació. Es deixa un detall al tinter. Aquest 25 per cent s’entén si s’agafa la dotació anual d’aquest servei públic. Com que l’acord s’ha d’aplicar totalment en un termini de quatre anys, el percentatge es redueix dràsticament.
L’únic sistema que permetrà constatar si el caràcter de l’acord que han signat el govern, la UGT i CCOO és “històric” serà l’efectivitat dels nous recursos en el model d’ensenyament a Catalunya. Un model sacsejat, agitat, remenat, castigat i esgavellat en les darreres dècades.
Per desgràcia, però, no sembla que totes les tares del model es justifiquen únicament per la manca de recursos. Aquesta n’ha estat una causa poc discutible. Una, però no l’única. El model d’ensenyament, el model pedagògic, també hi deuen haver influït. Més aportació no implicarà necessàriament més èxit en els resultats. I aquesta qüestió ha estat abordada amb moltíssima menys decisió.
