La Unió Europea ha endurit els darrers anys el relat contra les grans tecnològiques. El continent ha perdut completament el tren del software: només hi ha una gran empresa de software a Europa, l’alemanya SAP, i no es tracta de tecnologia de gran consum sinó orientada al vertical de les grans empreses. Així les coses, Europa ha passat a ser una estricta barrera que pretén determinar amb detall què poden fer i què no les tecnològiques asiàtiques i d’Estats Units; des de la llei de cookies, que ens ha regalat amb una finestra emergent a la qual fem clic de forma mecànica al botó d’acceptar cookies cada cop que obrim una pàgina web, fins a eliminar els enllaços cap a Google Maps quan busquem una adreça a Google per les restriccions antimonopoli. Les institucions europees han anat apujant el to exponencialment: en l’actualitat hi ha en marxa una nova investigació antimonopoli a Microsoft, i Apple va ser durament sancionada fa tan sols un mesos en una duríssima sentència europea que la obliga, entre altres qüestions, a permetre instal·lar aplicacions als seus dispositius des de fora de l’App Store, una qüestió que semblava impensable.
Seria raonable pensar que l’únic incentiu que mou a les institucions europees per a col·locar més i més restriccions a les grans tecnològiques és la protecció del consumidor i la garantia d’un entorn competitiu – en altres paraules, posar barreres a la creació de monopolis, particularment probable en aquest sector. Tot i així, si es dues a terme una anàlisi dels resultats d’aquestes regulacions, probablement resultaria difícil justificar un impacte positiu pels usuaris en relació a les cookies que compensi la degradació de l’experiència d’usuari d’haver de fer clic 10 vegades al dia a un banner d’acceptar les cookies, de manera mecànica i sense que ningú opti per no permetre-ho o llegir cuidadosament els seus drets. Així doncs, què mou aquestes regulacions? Tornant al principi, no es pot aïllar aquest joc del gat i la rata d’un context continental en el qual la densitat d’empreses tecnològiques a casa nostra és gairebé nul·la – és a dir, si no podem tenir aquestes empreses, almenys condicionem-les.
La batalla ha escalat al següent graó d’agressivitat la darrera setmana, quan Apple ha anunciat la seva nova gran actualització del sistema operatiu anomenada iOS 18. Es tracta d’un canvi que ha generat una gran expectativa global, perquè és la resposta del gegant tecnològic a l’auge de la intel·ligència artificial dels darrers mesos. iOS 18 incorpora el que s’ha batejat com a Apple Intelligence: un ampli ventall d’eines que permeten redactar automàticament e-mails, reescriure textos amb un registre més formal, generar imatges virtuals a partir d’una breu petició escrita, o la millora substancial de l’assistent virtual Siri, que ara té el motor de ChatGPT. De forma totalment inesperada, Apple va anunciar que totes aquestes funcionalitats queden indefinidament fora de la Unió Europea, on no estaran disponibles. A totes les altres regions del món sí que ho estaran. En conseqüència, l’actualització iOS 18 queda tan diluïda pels usuaris europeus que serà pràcticament irrellevant.
La comissària de competència de la Comissió Europea, Margrethe Vestager, va carregar durament el passat divendres contra aquesta decisió d’Apple en una participació al Forum Europa, a Madrid. Segons Vestager, el que pretén Apple és crear un gran greuge pels usuaris europeus i atribuir-lo públicament als excessos de regulació del continent, convertint als usuaris en peons d’aquesta batalla que puguin fer pressió addicional al regulador. Sigui com sigui, és evident que els usuaris europeus són qui pateix el greuge d’aquesta situació, i resulta especialment preocupant la possibilitat que Apple creï càtedra amb aquesta decisió i enceti una etapa en la qual les grans innovacions tecnològiques arribin a Àsia i Amèrica, i quedin excloses d’Europa davant l’excessiu risc d’acabar enmig d’una disputa legal per monopoli o protecció de dades personals.
Europa és lliure de condicionar els avenços tecnològics no europeus per intentar mantenir una certa rellevància, encara que sigui més un simbolisme que no pas accions amb un impacte tangible i positiu pels usuaris. Tot i així, seria ingenu pensar que aquesta col·lecció de pals a les rodes serà gratuïta pels ciutadans i empreses. El primer gran peatge és que Apple ens regali una bona dosi d’indiferència, però realment algú creu que serà l’últim?
