L’anunci sobtat de l’administració Trump d’imposar una taxa de 100.000 dòlars als visats H-1B ha sacsejat empreses, treballadors i universitats. No és només una mesura econòmicament cara, és sobretot un senyal polític: el missatge que el capital humà estranger és vist com una amenaça abans que com un recurs. Però què ens diu l’evidència econòmica sobre el paper real d’aquestes vises?
La recerca acadèmica ofereix una imatge molt més matisada del que suggereix la Casa Blanca. En primer lloc, és cert que l’arribada massiva de treballadors estrangers altament qualificats pot exercir pressió a la baixa sobre els salaris dels seus substituts més propers. L’evidència empírica disponible sobre l’onada d’H-1B durant el boom d’Internet dels noranta estima que, sense aquesta immigració, els salaris dels informàtics americans haurien estat entre un 2,6% i un 5,1% més alts i l’ocupació nacional en el sector entre un 6% i un 10% més elevada.
Tanmateix, la mateixa recerca mostra que aquest cost concentrat en un col·lectiu concret es compensa àmpliament amb beneficis generals. Les H-1B van permetre expandir la producció de béns i serveis informàtics, abaratir preus un 2% aproximadament i impulsar la innovació. En altres paraules, els consumidors i els sectors complementaris (des de la sanitat fins al comerç electrònic naixent) en van sortir guanyant, igual que les empreses del sector tecnològic, que van veure créixer els seus beneficis.
L’altra evidència empírica la trobem en l’impacte de les restriccions d’aquesta tipologia de visats. Així, davant d’una limitació dels visats H-1B, les multinacionals americanes no substitueixen aquests treballadors per nadius, sinó que traslladen activitat a l’estranger. S’estima que, per cada visa denegada, les empreses acaben creant 0,4 llocs de treball a les seves filials a l’Índia, la Xina o el Canadà, i entre les empreses més globalitzades la substitució arriba a 0,9 per cada visa. És a dir: la feina no es queda a casa, sinó que se’n va fora.
La confusió inicial sobre l’ordre executiva va ser simptomàtica: el secretari de Comerç va arribar a dir que la taxa seria anual, fins a 600.000 dòlars en total. Pocs dies després, la Casa Blanca va haver de rectificar i aclarir que es tracta d’un pagament únic per a noves sol·licituds, però l’episodi ja havia generat por i desconcert entre empreses i treballadors estrangers. I el missatge polític, que el govern pot fer i desfer a cop de taxa, va quedar ben clar. Un element inquietant és la discrecionalitat que acompanya la mesura. Segons es desprèn de l’ordre executiva signada per Trump, el Secretari de Seguretat Nacional podrà aplicar exempcions de manera absolutament discrecional. Això vol dir substituir unes regles clares per un sistema arbitrari basat en favors i influències. El risc és evident: un camp adobat per al clientelisme polític, on l’accés al talent global no depèn de la necessitat econòmica o de la capacitat innovadora, sinó de la proximitat amb el poder. El resultat és doblement pervers: es frena l’eficiència econòmica i s’erosiona l’estat de dret.
Les conseqüències d’un impost d’aquesta magnitud són fàcils d’intuir. Les grans tecnològiques, amb recursos gairebé il·limitats, podran absorbir el cost. Les empreses emergents i les universitats, en canvi, quedaran fora de joc. Justament aquelles organitzacions que depenen més del flux d’idees i de talent estranger per créixer. A llarg termini, el risc és que la pròxima generació de Google o Amazon no neixi a Califòrnia, sinó a Toronto, Bangalore o Amsterdam.
La paradoxa és que, amb mesures com aquesta, els Estats Units es posen pals a les rodes. El país que durant dècades ha capitalitzat millor el talent global, atraient científics, estudiants i enginyers d’arreu, envia ara el senyal que no és benvingut. El talent és mòbil: si no pot entrar per la porta de Silicon Valley, ho farà per altres ciutats globals. I amb ell hi viatjaran els projectes, les patents i els llocs de treball associats.
En un món interconnectat, les restriccions migratòries no creen ocupació domèstica: la desplacen. I en fer-ho, poden afeblir la mateixa capacitat innovadora dels Estats Units. L’evidència és clara: les H-1B han tingut costos puntuals però beneficis agregats. Ignorar-ho en nom del proteccionisme és condemnar-se a perdre pes en la cursa global pel coneixement. El país que vol liderar la innovació no pot aixecar murs contra el talent.
