La cosmologia de la política ha arribat a fer-se incomprensible per a una gran part dels contribuents. Ara és més aviat astrologia. Tot són revolts i contradiccions. Fa una dècada, per exemple, aprovar el pressupost anual era una prova necessària i determinant per garantir la continuïtat d’un govern. Encara en aquesta línia, Pere Aragonès va convocar eleccions avançades perquè els Comuns li van negar el suport en un tràmit parlamentari que ell considerava tan crucial. Les llengües més perverses van replicar en aquell moment que no n’hi havia per a tant i que aquesta seua decisió es justificava només perquè Aragonès havia arribat a la convicció que l’avançament li convenia per guanyar-les amb marge. Error predictiu.
La realitat ha demostrat que els pressuposts poden ser importants, però que un govern, el que siga, pot anar fent sense tenir-ne i improvisant suplements de crèdit o el que calga. I si no, que ho pregunten al trencaglaç de Pedro Sánchez.
El govern de Salvador Illa tampoc en té. Fa un any i mig que trampeja amb els de 2023 prorrogats. L’actual president de la Generalitat, però, considera que necessita aprovar-ne uns de nous per al 2026. I n’ha fet bandera. Amb una minoria esquifida va sobrat, però vol anar-hi encara més.
En bona lògica política aquesta pretensió, la de tenir pressuposts, hauria de ser fàcil. L’eix exclusiu que mou la política catalana en aquests temps de ressaca irredempta és l’ideològic. Així ho volen els partits que es diuen d’esquerres. El PSC i els Comuns, perquè detesten l’eix nacional, que tants disgusts els va donar durant el dit procés. I Esquerra, per fer fora del tauler Junts. Els republicans consideren que, enretirats cap a la dreta, els juntaires són més còmodes, més abatibles. La CUP no hi compta. La CUP no pinta ni un ou de Pasqua.
Durant un temps els republicans es van negar en redó a fer pinya amb el PSC, “el partit del 155”. La pinça del 155 va resultar molt efectiva per evitar que Ernest Maragall fora alcalde de Barcelona. Bé li va convenir al PSC en aquell moment la lògica que ara detesta. Però els temps ja han canviat del tot. PSC, Comuns i Esquerra, doncs, han de trenar acords i política de govern. Lògica ideològica. Òbviament, amb pressupost es pot fer més “política social”. Per què negar-s’hi? Només l’interès electoral podria justificar la negativa de republicans o comuns. I no és el cas immediat, perquè Salvador Illa exhaurirà aquesta legislatura. I la que ve i, segons com, l’altra també.
L’acord pressupostari de “l’esquerra” a Catalunya és coherent i ara ja metòdic. I encara més si es considera que l’eix ideològic a Madrid –que és una sinècdoque d’Espanya– és qüestió de vida o mort. O “esquerra” o el caos del PP i de VOX. Esquerra Republicana s’hi ha sumat amb gust. Amb alguna reticència, que Pedro Sánchez sap driblar amb ofici.
Tot plegat i apamat fa pensar que les reticències dels Comuns i d’Esquerra a aprovar els pressuposts del 2026 són metxa retardada i poca cosa més.
Aquesta setmana Jéssica Albiach ha anunciat amb bombo i platerets que el seu partit s’obre de cor i cos a negociar-los amb el govern. Els comuns escenifiquen una gran desconfiança i exhibeixen els primers resultats palpables d’unes condicions en educació i habitatge que els socialistes –tan pèrfids si es queden sols– han anat acceptant i aplicant. No és gens temerari considerar que l’estira-i-amolla serà breu.
Després arribarà el torn als republicans, que condicionaven l’obertura de negociacions a un acord per un finançament “singular” amb el govern de l’Estat que ja està a punt de caramel. Es veu que costava molt que Pedro Sánchez es fotografiara amb el migindultat Oriol Junqueras, però ja ho ha fet. Si li calguera, Sánchez es fotografiaria amb un mamut.
L’única cosa que no s’entén en aquest desplegament de condicions i converses és per què tot triga tant. Si el pressupost de la Generalitat és tan necessari per avançar en les polítiques socials que l’“esquerra” considera tan i tan necessàries, per què no s’han afanyat els uns i els altres a tancar-ne l’acord abans?
I encara més, si la lògica ideològica s’ha imposat a Catalunya i cal aturar l’hecatombe PP-VOX al preu que siga amb una política d’esquerra sòlida i inexpugnable, per què l’“esquerra” catalana no fa pinya de debò amb un nou govern tripartit? No es pot ser il·lògic contra la pròpia lògica.
