Va ser Ciutadans, amb el seu neofalangisme populista, qui es va adreçar per primera vegada als seus oponents polítics i els va demanar que es deixaren de romanços i que parlaren “dels problemes que preocupen els ciutadans”. Com que “els ciutadans” eren ells, lògicament els exigien d’abordar les qüestions que els interessaven a ells i que deixaren de costat les foteses com ara el grau de sobirania del país o l’espoli fiscal, una expressió que trobaven falsa i miserable.
El fet és que, malgrat que aquella va ser una exigència displicent i tramposa, els problemes que preocupen els catalans són canviants, sovint induïts, però no per això menys palpables ni preocupants. Aquest 2025, per exemple, en la llista d’èxits que inquieten el personal hi ha hagut els preus dels lloguers, la migradesa dels sous i “la inseguretat ciutadana”, un clàssic de tota la vida. Tots tres problemes relacionats, d’una manera o una altra, amb l’economia petita o de gran escala. Tots tres, també, tan reals com l’angoixa que provoquen, però atiada, aquesta angoixa, pels partits de l’oposició, que sovint ben poca cosa fan quan tenen l’oportunitat d’agafar-los per les banyes.
Si cal formular un desig –tres, en aquest cas– de cara al Nadal i l’Any Nou, aprofitant les cerimònies tribals que permeten expressar-los, demanarem a l’autoritat habitualment incompetent o als idus del calendari que algú se’ls prenga seriosament.
Pel que fa als preus dels lloguers, una de les grans afliccions dels darrers anys, el desig podria ser ben limitat. Podríem demanar als partits governants a Catalunya i a l’Espanya nostra de cada dia que cada vegada que prengueren una decisió amb efectes legals en revisaren després les conseqüències.
Ha quedat més que contrastat, per exemple, que exigir als promotors immobiliaris que dediquen el 30 per cent de cada nova obra a finalitat social fa que aquesta contribució recaiga sobre els compradors i, encara pitjor, retraga els empresaris dels sector. Un partit tan espavilat com el PSC se n’ha adonat a Barcelona, però manté l’error estratègic per no espantar els seus socis preferents.
També s’ha vist que el marc legal aprovat pel Congrés sobre el preu dels lloguers i aplicat quasi en solitari a instàncies del Parlament de Catalunya ha provocat que els petits propietaris hagen deixat de llogar o d’invertir. Els camins de l’infern és empedrat de bones intencions. Si el mercat del lloguer s’aprima després d’una normativa, seria ben lògic revisar-ne els defectes, però no ho fa ningú, perquè Déu nos en guard d’un m’he equivocat. Si no es revisen les grans solucions que no han solucionat res, és del tot impossible trobar-ne de noves. El primer gran desig, doncs, seria una cura d’humilitat contra tanta supèrbia.
El segon desig afecta la misèria dels sous en aquest país. Potser pagar un lloguer com els actuals no seria un drama tan amarg si les nòmines no foren tan mesquines. Com que cadascú ha de parlar del que sap, qui subscriu aquest paper contempla de fa anys la rebaixa de salaris dins el sector premsa. Abans un mil·lenarista –no els escatològics– era un desgraciat que no arribava amb el sou a les quatre xifres. Ara és un privilegiat.
Òbviament, els sous, en el cas dels més baixos, es poden apujar per reial decret, però això no arregla el drama de la majoria, ni la sensació, en aquestes dates molt més forta, que el cistell de la compra és un plor. Perquè els sous no siguen tan lamentables qui els paga els ha de poder augmentar sense trinxar-se i aquesta eventualitat es relaciona directament amb la productivitat i la competitivitat de cada lloc de treball i del producte final. Els esforços de l’administració, doncs, han de centrar-se en una tara patològica de la nostra economia. Difícil de resoldre, però impossible si s’accepta des de la resignació complaguda.
El tercer desig afecta la inseguretat ciutadana. Sovint els governants apel·len a percepcions socials falses i induïdes pels fatalistes o per l’extrema dreta. Ara que s’ha obert un tramit parlamentari per afrontar la multireincidència, la pregunta no és imprudent: els partits que la impulsen i que l’acabaran votant són extrema dreta? Per què qüestions espinoses com aquesta es deixen podrir sense prendre cap decisió ferma durant anys? Es deixa créixer la petita delinqüència, com es deixa créixer la quantitat de senglars, i després passa el que passa.
Aquests són els tres desigs d’aquestes festes, que Déu i els angelets els facen tan propícies com els siga possible.
