Si treballéssim quatre dies en lloc de cinc i ens mantinguessin les mateixes condicions salarials, seríem més feliços? Molt probablement sí. De fet, crec que no m’equivoco quan afirmo que la immensa de nosaltres comprem això de “treballar menys per viure millor”. I, la gran pregunta, produiríem més? Són moltes les veus que asseguren que també. Si bé la teoria més simplista ens diria que com més hores romanguem a la feina, més produirem, la realitat ens diu que passat un determinat llindar, l’efectivitat productiva disminueix a cada hora. Nombrosos estudis i l’experiència de destacats líders empresarials suggereixen que aquesta mena de “matrimoni” entre temps i productivitat no és tan evident com d’inici ens podria semblar.
La setmana laboral de quatre dies, que fins fa poc hauria semblat una idea utòpica, s’ha introduït altra vegada en el debat polític i en l’esfera pública. Aquestes darreres setmanes hem pogut constatar el retorn a casa nostra d’un debat que fins ara, i durant massa temps, havíem mantingut en un calaix perdut i oblidat: la reducció efectiva del temps de treball. Per bé que en països com Dinamarca, França o Alemanya, des de la dècada dels noranta, han succeït avenços remarcables en aquesta matèria, ja sigui mitjançant la legislació, ja sigui a través de la negociació col·lectiva, a l’estat espanyol, i per extensió a Catalunya, aquesta llarga reivindicació de la classe treballadora ha quedat massa vegades eclipsada per les emergències derivades d’una permanent precarietat laboral. Afortunadament, ara, i ho dic també amb certa prudència, el període d’hibernació sembla haver arribat al seu punt final.
Si fem una passejada per la història, al segle XIX els obrers únicament descansaven les tardes del diumenge. L’any 1919 es va instaurar la setmana de 48 hores, és a dir, jornades laborals de vuit hores durant sis dies a la setmana. I no va ser fins a l’estiu del 1983, amb l’aleshores govern de Felipe González, quan es va implementar la jornada màxima de 40 hores setmanals, tot i la negativa de la patronal. En definitiva, més de 40 anys amb la jornada laboral congelada. I és ara, amb l’inici d’aquest nou curs polític, que el Ministeri de Treball, la patronal i els sindicats han reprès les negociacions sobre la proposta del govern espanyol de rebaixar la jornada laboral de les 40 actuals a 37,5 hores setmanals.
Com no podia ser d’altra manera, perquè ja ens hi tenen acostumats sempre que es planteja qualsevol millora en matèria laboral, les principals organitzacions empresarials i patronals han manifestat la seva oposició total, frontal i absoluta davant el que consideren “polítiques intervencionistes” del govern central i un atemptat directe contra la viabilitat i la competitivitat de les micro i petites empreses.
Paga la pena, però, mirar les dades per parlar amb cert rigor. Si comparem tots els països de l’OCDE veurem que, en termes generals, com més hores es treballa en un país, més baixa és la productivitat. I en el cas que ens ocupa, Espanya, si agafem el darrer estudi de BBVA Research que compara els registres nacionals amb els de la zona de l’euro, veurem que el dèficit de la productivitat laboral entre Espanya i la resta de països de l’entorn s’ha eixamplat en l’última dècada fins a situar-se en un diferencial del 19,4% el 2023.
La productivitat laboral és, sens dubte, una feblesa endèmica de l’economia espanyola. La riquesa que genera cada treballador és la gran assignatura pendent del nostre país. Resoldrem, però, aquesta ineficiència productiva treballant les mateixes hores o, fins i tot, augmentant-les? Quins factors expliquen la nostra baixa productivitat?
En línies generals, el debat s’ha centrat molt en la relació “hores treballades-productivitat” i, si bé ambdues variables estan directament vinculades, també és cert que la productivitat depèn d’altres molts factors d’igual o major importància. La manca d’inversions en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I), el baix nivell formatiu dels nostres treballadors i la distància entre educació i mercat laboral són elements que defineixen la productivitat catalana i espanyola.
Cal afegir, a més, el nostre model productiu té una enorme dependència del sector serveis, en particular del turisme, i de la construcció, uns sectors que per naturalesa ja tenen indicadors de productivitat inferiors que els que pot tenir un país amb un motor industrial potent, com és el cas d’Alemanya.
En aquest context, és possible treballar 37,5 hores setmanals i que no s’enfonsi res? Decididament, sí. No cal treballar més sinó treballar millor. L’automatització i la tecnologia han transformat el “com treballem” i el “quan treballem”. Els avenços tecnològics i productius han de conduir a una reducció del temps efectiu de treball. Retallar i flexibilitzar la jornada laboral és una oportunitat per millorar l’entorn empresarial, incrementar la productivitat i facilitar la conciliació entre la vida personal i professional. En un mercat cada vegada més global i competitiu, oferir condicions laborals que promouen un equilibri saludable entre l’esfera privada i la professional és, indubtablement, un factor diferenciador clau que ens pot ajudar a atraure i fidelitzar talent.
Si mirem l’històric, la tendència ha portat a la reducció de la jornada laboral i, per tant, sembla que tard o d’hora serà una realitat al nostre país i arreu del món.
Rebaixar les hores de treball? Definitivament sí. Perquè, de vegades, menys és més.
