En una entrevista recent a MónEconomia l’empresari Joan Vila es queixava de les traves que ha d’aguantar un empresari que vulga introduir millores en la seua empresa. Unes millores tan necessàries i de tant valor ecològic com ara la instal·lació de plaques fotovoltaiques que la facen menys dependent de l’energia elèctrica convencional.
El CEO de LC Paper, la primera companyia catalana en la producció de paper tissú, apuntava: “La de la Generalitat és una administració que és incapaç de tramitar res. Per què? Perquè és molt garantista per al funcionari. El funcionari que ha de prendre una decisió no vol prendre-la sol i n’emmerda quatre o cinc més. Cada funcionari es vol cobrir les espatlles jurídicament. Si prens tota l’administració en conjunt, veuràs quin problema hi ha. Hi ha una teranyina de tal calibre, que no es pot desenredar. Tot es frena”.
Aquesta només és una de les traves amb què l’administració pública -la de la Generalitat, en aquest cas- amarga la vida als administrats -en aquest cas, les empreses que aposten per la renovació del subministrament energètic. Però òbviament, l’estructura “enteranyinada” es generalitza a tots els tràmits, a tots els permisos.
Per què els funcionaris es cobreixen tant les espatles? En el cas català hi ha tres motius fonamentals que poden ajudar a explicar-ne les causes. La Generalitat està financerament intervinguda des del govern de José Luis Zapatero i, encara més, des del de Mariano Rajoy. El dèficit disparat que havia generat el darrer tripartit i les limitacions que van imposar les institucions europees van extremar el control del govern de l’Estat sobre el català, que, a part de reduir dràsticament el dèficit, va perdre el recurs de l’endeutament. Això va limitar extraordinàriament el marge d’acció del govern català i dels seus funcionaris. Únicament els fons de l’Estat, cedits en comptagotes i sempre sota una estricta supervisió, van suplir el recurs perdut del finançament extern.
La situació encara es va complicar més arran del procés cap a la independència i de l’aplicació de l’article 155, que controlava amb una cadena de tràmits i permisos fins al deliri cada despesa de la Generalitat. No fora cas que el govern independentista “malversara” les partides que li arribaven de l’Estat en despeses considerades “anticonstitucionals”.
La repressió que es va derivar del procés -i que ha afectat no només càrrecs de designació política directa, sinó també funcionaris i treballadors públics- ha disparat la inseguretat i els recels de tot l’entramat administratiu, ara molt més temorenc de cometre alguna infracció que el perjudique professionalment i fins i tot penalment.
Aquests dos condicionants, que podrien considerats conjunturals, han marcat profundament l’actuació de l’administració pública catalana, però n’hi ha d’altres que ja s’han fet sistèmics. En previsió dels casos de corrupció que havien desarborat el Partit Popular en tots els fronts públics, el Parlament espanyol i el govern de Mariano Rajoy van complicar més i més els processos administratius -els concursos, les adjudicacions i les concessions- fins a fer-los eterns, i van dotar d’un gran poder la figura de l’interventor, que en teoria havia d’evitar les arbitrarietats polítiques, però que en la pràctica s’ha convertit en un autèntic regulador de les finances públiques. Un filtre final que encara complica més els procediments.
No són aquestes les úniques traves que poden eternitzar una gestió. A més, cal sumar-hi la superposició de les administracions: l’europea, la de l’Estat, les “autonòmiques” i les municipals. Quan en superes una, n’arriba una altra i finalment, fins que la darrera no hi diu la darrera paraula, tot es complica i s’endarrereix. La multiplicació i fins i tot la contradicció de controls, lleis, normes i instruccions converteixen cada petició en un autèntic calvari. Cal recórrer a diversos especialistes perquè interpreten tota la “maraña administrativa”, que és el terme amb què paradoxalment la defineixen tots els polítics.
Dretes i esquerres, en torns rotatoris, han proclamat i proclamen que simplificaran tant de tràmit, però les bones intencions s’estavellen una vegada i una altra contra la realitat administrativa i legal. Segon alguns estudis, en les quatre darreres dècades aquesta “maraña” s’ha quadruplicat. Aquest embolic interminable dissuadeix les companyies multinacionals i perjudica la competitivitat de les autòctones. I no sembla tenir ni pal·liatiu ni fi.
