L’informe Draghi ha estat un dels documents més rellevants del debat del futur de la UE publicats al llarg del 2024, i en aquesta columna hem tingut ocasió d’analitzar-ne diversos capítols. En un recent discurspronunciat pel tecnòcrata italià, Draghi ens ha tornat a recordar alguns dels elements més destacats sobre el debat de la competitivitat europea, aquesta vegada posant especial èmfasi a la necessitat de recuperar el creixement interior. L’economia europea afronta reptes estructurals derivats de la seva falta d’integració del mercat únic i de capitals. Aquesta fragmentació imposa barreres internes que dificulten l’eficàcia de les polítiques macroeconòmiques i limiten el creixement econòmic a llarg termini.
En primer lloc, el mercat únic europeu, dissenyat per eliminar fronteres entre països membres i facilitar el comerç i la mobilitat, encara presenta barreres importants, especialment en sectors com el dels serveis. Segons el Fons Monetari Internacional (FMI), les barreres internes al comerç dins de la UE són equivalents a uns aranzels del 45% al sector manufacturer i del 110% en el sector serveis. Aquestes xifres contrasten dràsticament amb els Estats Units, on les barreres comercials internes són tres vegades inferiors. La manca d’integració redueix la productivitat i limita el creixement potencial. Segons l’FMI, eliminar aquestes barreres podria augmentar la productivitat laboral europea en un 7% en només set anys. Tot i això, la inacció en aquest àmbit perpetua un model de creixement estancat que dificulta l’aprofitament complet dels recursos del mercat comú.
A aquesta situació s’hi suma la fragmentació del mercat de capitals europeu, que encara depèn principalment del sistema bancari per al finançament. Mentre que als Estats Units els mercats de capitals són la principal font de finançament, a Europa el crèdit bancari és el mecanisme de finançament dominant, fet que té greus repercussions econòmiques. Per exemple, els canvis en la política monetària triguen molt més a impactar l’economia: mentre que als EUA la transmissió als mercats hipotecaris i corporatius és gairebé immediata, a Europa poden passar, en el pitjor dels casos, fins a dotze mesos. Aquesta estructura també dificulta el creixement de les startups i les empreses tecnològiques emergents, ja que els bancs no són adequats per finançar negocis amb fluxos de caixa volàtils i garanties intangibles. Això explica per què Europa només representa un 5% del capital risc global, mentre que els Estats Units n’acaparen el 52%.
D’altra banda, l’economia de la UE és força més oberta que la d’altres economies. El comerç representa al voltant del 55% del seu PIB, mentre que aquesta xifra és del 45% en el cas del Japó, del 37% en el cas de la Xina, i del 25% en el cas dels Estats Units. Aquest fet també provoca que els multiplicadors fiscals siguin menors, ja que l’evidència mostra com aquests son decreixents amb el grau d’obertura comercial. En aquest mateix sentit, el delicat context geopolític també fa que una major exposició al comerç global tingui majors riscos econòmics. La falta d’integració ha fomentat una orientació cap a l’exportació de capital i la demanda externa, fet que ha deixat Europa en una posició vulnerable davant els canvis en els mercats globals, especialment a la Xina i els Estats Units.
Aquestes mancances tenen un impacte profund en el creixement econòmic. Si la Unió Europea manté el ritme de creixement de la productivitat observat des del 2015, l’economia del continent podria tenir la mateixa mida en 25 anys, tot i l’envelliment de la població i els costos creixents de les pensions i serveis socials, en el que seria un estancament total de conseqüències dramàtiques.
