Amb la presidència de la Generalitat de Salvador Illa, nova de trinca, viurem els pròxims dies l’habitual cascada de travesses i confirmacions de consellers, secretaris generals, directors generals, i més endavant directors d’un reguitzell d’organismes parapúblics: els famosos “institut de…”, “observatori de…” i “corporació…”. Els noms de designació política que rotaran superen els cinc-cents, i es trigarà fins a un parell de mesos a cobrir tots els serrells de l’enorme estructura pública que conforma la Generalitat i el seu entorn.
Rotar uns cinc-cents alts càrrecs cada cop que hi ha canvi de govern resulta una barbaritat, per diverses raons. La primera, per dimensió: certament cinc-cents càrrecs poden semblar pocs en proporció amb tot l’exèrcit de funcionaris de la Generalitat, però no parlem de posicions qualsevol: parlem dels cinc-cents llocs de major responsabilitat; en altres paraules, primera línia i segona línia (càrrecs intermedis). Però, per altra banda, és impràctic per la decreixent durada mitjana de les legislatures: si bé la teoria ens diu que han de durar com a màxim quatre anys, el cert és que les darreres cinc legislatures han durat entre dos i tres anys, portant al límit del que és factible la freqüència d’aquest joc de cadires.
L’escenari no aguanta cap comparació: imaginem, per un moment, que una gran empresa – posem per cas l’automobilística Seat – rotés el director general, tots els directors d’àrea, els caps de secció i els responsables funcionals cada dos o tres anys. El resultat és totalment previsible: l’empresa seria un campi qui pugui, disfuncional, amb una pèrdua important de coneixement intern, retards inassumibles en l’execució dels projectes en curs… És inevitable: tots nosaltres (potser amb l’excepció de determinats llocs de treball vinculats a l’hostaleria i les posicions d’empreses de treball temporal, que són més mecànics) coincidirem que els primers dos, tres o sis mesos de la nostra posició de treball van ser improductius i es van destinar fonamentalment a entendre com funcionen les coses, qui és la persona responsable de cada qüestió, en quin estat estan els projectes en curs… la qual cosa deriva irremeiablement en retards. Si el cas de Seat ens pot semblar extrem, no podem perdre de vista que la Generalitat tindria més treballadors i més alts càrrecs que Seat si fos una empresa privada; en altres paraules, seria l’empresa privada més gran de Catalunya.
Hi ha dos factors agreujants per a aquest escenari. El primer és que, intuïtivament, podem identificar una certa correlació entre la jerarquia dels llocs de treball i la seva complexitat: si bé al cinquè esglaó d’una organització potser resulta suficient amb dos o tres mesos per aclimatar-se al nou ambient i funcionar a ple rendiment, és evident que un director general té tants fronts oberts, tants interlocutors, tants reptes sensibles, que tret que el perfil entrant sigui un superheroi trigarà un grapat de mesos a funcionar a velocitat de creuer. El segon factor agreujant és que, si bé al món privat resulta habitual que els alts càrrecs es reclutin amb l’assistència d’empreses de caçatalents especialitzades i amb molta precisió, sovint “pescant” posicions equivalents a empreses competidores o amb una formació i rerefons professional molt específic, a l’administració pública és habitual que les designacions polítiques saltin d’un departament a un altre que no té absolutament res a veure. Hem vist consellers de cultura que han passat a la conselleria d’empresa, consellers de justícia que han anat a parar a territori… i aquest fenomen també s’observa entre les direccions generals i corporacions diverses. Evidentment, la manca d’un perfil acadèmic o professional relacionat amb la nova tasca que es vol dur a terme complica la transició i la fa encara més lenta i progressiva.
Després de dècades sentint cants de sirena de diverses direccions cap a la reforma de la funció pública a Catalunya, orientada a racionalitzar l’ingent joc de cadires que es produeix amb una freqüència excessiva i paralitzadora per tots els projectes en curs, podem arribar a pensar que és ‘wishful thinking’ o optimisme excessiu confiar que aquesta, per fi, serà la legislatura on es posi una mica de seny a aquesta gran desfilada de càrrecs nomenats a dit i perfils permanentment en procés d’ubicar-se al seu nou lloc de treball. De moment, toca tornar a començar.
