Per ser-los sincer, vagi per davant l’afany d’escampar qualsevol boira que quedi entremig: no he conduït mai un Tesla, i amb sort no tindré el plaer. Ni tan sols tinc carnet. Les meves càbales no inclouen, perquè no poden fer-ho, l’experiència de posar-se al volant d’un Model Y durant les 14 hores d’embús que calculo separen Anaheim del centre de Los Angeles. Potser et canvia la vida. Si és així, però, el mercat no ho valora prou. Al tancament d’ahir del Nasdaq, les accions de la companyia automobilística que durant anys ha estat la senyera de l’electromobilitat han caigut fins als 109 dòlars. L’últim cop que els títols de la firma d’Elon Musk van acabar una sessió per sota dels 110 dòlars, a principis d’agost del 2020, el boom sobre el que es va fonamentar l’escalada del sud-africà a la primera posició del rànquing de les fortunes mundials era encara incipient. Ara, segons la classificació en directe de Forbes, el CEO de Twitter està a prop de perdre la segona posició entre els grans milionaris en favor del magnat indi de les infraestructures Gautam Adani. Imaginen? les dues persones més riques del planeta, un europeu i un asiàtic. Les modes sempre tornen.
Com els comentava, no em trobo en posició d’entrar a valorar la base material de les finances de Tesla -els Tesla-. No semblen, però, un Lada VAZ-2101 pel que fa a la seva solidesa estructural. Un recent vídeo curt a la plataforma TikTok ensenyava la deficient fabricació d’un dels models exposat a un saló automobilístic: parts mal encaixades, carrosseria fràgil i fins i tot juntes que es desenganxaven. No en va, la marca ha hagut de retirar milions de vehicles al llarg dels anys per diverses fallides tècniques, des de bloqueig de finestres fins a errades fatals del famós software integrat que els converteix en màquines intel·ligents de llinatge. Els cotxes són -per desgràcia per al públic- sempre els mateixos. El dubte que m’assalta, doncs, és per què a finals de 2020 i 2021 la cotització de la companyia al mercat públic es va disparar fins als màxims de gairebé 350 dòlars per títol. L’única conclusió vàlida és que el motiu és el mateix pel que ara s’ha esfondrat: els inversors mai van pagar per la capacitat productiva de l’empresa. El valor no és Tesla, és Elon Musk.
Quan Space X era un pou sense fons de diners públics i els projectes de la Nasa plovien; quan metròpolis de tota la federació nord-americana plantejaven als seus ajuntaments la construcció dels absurds túnels monovehicle de The Boring Company, associar capital a la marca Musk era una aposta alcista. Inversors institucionals de la mida de The Vanguard Grup o el fons BlackRock van elevar la seva participació fins als centenars de milions d’accions -lluny, en tot cas, dels més de 400 milions de participacions que manté el sud-africà-. La capacitat productiva de les companyies del venedor de PayPal no és pitjor ara que fa dos anys, com fa dos anys no era millor que sis mesos abans. El mercat, però, mai es va preocupar d’això. Si bé les vendes de Tesla s’han mantingut estables al llarg dels exercicis, escàndols com l’error del sistema de conducció automàtica que va provocar un accident múltiple a California no van afectar la seva apreciació pública. La caiguda de valor no s’ha tornat real fins que el CEO no ha començat a fer el ridícul a Twitter.
Donald Trump només té tres hotels: un a Nova York, un a Chicago i un a Las Vegas. El seu nom, però, penja d’un quart, el Trump International Hotel de Honolulu. L’establiment no és seu, val a dir: els promotors i la direcció paguen l’expresident per llicenciar el seu cognom, amb l’aspiració d’associar-se amb una marca garant de luxe i bon tracte. Durant anys, el negoci principal del magnat va ser aquest: de Loha a Panama, passant per Istanbul, establiments turístics d’alt estànding pagaven milionades només per posar-se al mercat sota el paraigua del cognom Trump. El valor de les inversions hoteleres, així com les d’altres establiments d’oci com els camps de golf, va caure a partir del 2015, quan el 45è president es va presentar a les primàries republicanes. Fins i tot la xarxa d’hotels de luxe Virtuoso, el qui és qui de les cinc estrelles internacionals, va deixar de publicitar-los sense donar cap explicació. En aquella ocasió, l’espurna per a la caiguda van ser unes eleccions a l’oficina més gran d’occident. Ara, ha estat una participació a un monòleg del defenestrat Dave Chapelle entre l’esbroncada del públic de San Francisco. Primer com a tragèdia…
El conflicte és similar: quan el capital públic d’una empresa s’associa no a la seva capacitat de negoci sinó a la vinculació personalista amb la seva cara visible, es multiplica el risc d’enfonsament. No hi ha pocs inversors i propietaris ara mateix, n’estic segur, explicant-se a si mateixos una fal·làcia tràgica: si hem dedicat tanta part del nostre capital a la visió de Musk, ha de ser un geni; perquè si no ho és, nosaltres érem idiotes. Si bé la fortuna del magnat encara salta les dotze xifres còmodament, bona part de la mateixa està lligada al capital d’una empresa en caiguda lliure. A la segona entrega de la popular saga Knives Out, Rian Johnson alerta contra els riscos de confiar vides i estalvis als designis d’un cantamanyanes sense escrúpols ni talent -amb la més que encertada decisió de càsting d’Edward Norton, que no ha hagut d’aplicar cap mètode per ficar-se al paper-. Tant de bo la vida, com diuen, imités l’art.
