Aquests dies Barcelona torna a rebre, com cada final de Febrer, desenes de milers d’assistents internacionals al Mobile World Congress. Si bé ja no seria estrictament necessari organitzar congressos presencials en un moment en el qual és habitual fer reunions entre països i continents per videoconferència, el Mobile – com totes les grans trobades sectorials – està pensat per forçar el networking entre empreses de telecomunicacions, generant així oportunitats espontànies que no s’haurien donat sense compartir aquests quatre dies sota el mateix sostre a Barcelona.
Aquest esdeveniment, al qual recentment s’ha unit la gran trobada audiovisual ISE que té lloc unes setmanes abans del Mobile, suscita cada any tota mena de debats sobre el posicionament de la marca Barcelona i el model turístic català. L’opinió pública ha entès, finalment, que Barcelona competeix amb altres ciutats globals per atraure la trobada, i no n’hi ha prou en desenvolupar una bona proposta de valor sinó que cal que sigui millor que la de les altres ciutats com París o Dubai. Aquesta reflexió que sembla tan evident no s’ha donat a altres sectors: en general destinem molts recursos a pensar quina és la manera més apropiada de fer les coses a Catalunya, però oblidem que les altres regions i països també s’esforcen per a ser competitives i no s’esperen a que nosaltres haguem acabat de reflexionar.
Quan parlem d’ampliar o no l’Aeroport d’El Prat i de les diverses alternatives per a fer-ho, hem d’entendre que el món no s’atura mentre Catalunya decideix. El pla director d’inversions d’Aena segueix regant amb centenars de milions d’euros el hub Madrid-Barajas, que pot concentrar gran part de les rutes intercontinentals d’Espanya i propiciar que les multinacionals situïn els seus llocs de treball d’alt valor afegit a l’entorn de Madrid enlloc d’optar per Barcelona. Quan discutim sobre si caldria primer intentar col·locar panells solars a les mitjanes de les autopistes (una obsessió catalana força estranya, que cap altre país ha executat) abans de contemplar projectes sobre terreny, perdem dos, tres o cinc anys en debats de país que altres geografies aprofiten per construir infraestructures energètiques renovables a gran velocitat, que poden fer que els costos energètics siguin menors que els de Catalunya i fer-nos perdre oportunitats que tard o d’hora lamentarem haver deixat escapar.
Fins i tot a nivell europeu s’oblida massa sovint que el nostre èxit o fracàs col·lectiu té molt a veure amb el posicionament relatiu – i no absolut –, és a dir, en com d’àgil és la nostra burocràcia respecte altres continents, com d’econòmic és el cost de l’energia en comparació amb altres regions llunyanes, com de resilients són les nostres cadenes de valor enfront de les de l’altra punta del món. Aquesta tendència a pensar que estem sols al món és el que porta a dissenyar polítiques que acaben resultant pedres per a la nostra teulada, com la taxa de carboni europea (EU-ETS, per Emissions Trading System) que fa que les indústries electrointensives europees destinin fins a un 5% del cost dels productes a pagar una taxa per emissions de CO2, mentre que els mateixos productes fabricats a Turquia, Egipte o Marroc no paguen la taxa equivalent en arribar als ports europeus com a importació.
De la mateixa manera que el Mobile World Congress és un èxit perquè la proposta de Barcelona és millor que la d’altres ciutats globals, ens cal observar les polítiques públiques d’altres regions per millorar-les en àmbits com la mobilitat, l’agilització administrativa, la fiscalitat verda, la transició energètica o l’atracció de talent. El nivell de benestar de Catalunya no és un dret adquirit etern: les altres regions globals avancen i milloren les seves apostes. Perdre’ns en debats eterns que porten a l’immobilisme de país ens fa perdre l’avantatge relatiu i, en definitiva, renunciar al nostre actual nivell de benestar a mitjà i llarg termini.
