No és un banc català, d’acord. El Sabadell va ser una de les empreses que, notòriament, van fugir de Catalunya a les ordres de Madrid mentre l’Estat reprimia les onades que van sortir de l’1 d’octubre. Aquí ens trobarem. Ja fa set anys, de tot plegat, i amb un govern monocolor socialista enmig, els directius continuen mantenint que a Alacant s’hi viu molt bé. Tot cert, res a dir. El sentiment que l’OPA del BBVA genera a molts catalans -als comentaris d’aquest mateix diari es pot comprovar dia rere dia- és més que comprensible: “No volien ser espanyols? Que els bombin!”. Políticament, emotivament, el vincle nacional no hi és per enlloc. La lleialtat dels “accionistes que també són clients”, una figura reivindicada pels petits inversors, es desdibuixa quan no és recíproca. Ara bé, siguem pràctics: no podem simular que integrar el Sabadell dins la jerarquia de Carlos Torres ens és igual, que és una operació que passa més enllà de la frontera. El banc no serà català, però molts dels seus diners sí que ho són.
Madrid, és clar, no pensa en Catalunya. Els problemes que genera la integració són evidents; però la premsa de la villa y corte només en veu un tros, el seu tros. Que si hi haurà massa mercat en massa poques mans, que si l’entitat sorgint no serà ni tan sols la més gran de l’Estat. Les converses de les elits sempre són alienes a les majories; i les elits bancàries són on són. Es fa, doncs, més entenedor encara que els catalans sentin que l’amenaça de BBVA no va amb ells. Com amb tantes altres coses, cal escoltar qui viu i treballa a Catalunya per entendre els greuges que genera aquí, al país -als seus treballadors, als seus petits negocis- passar de sis a cinc cúpules bancàries a l’Estat, i de dos a un banc “d’origen català” -per mantenir el rigor-. A on són el gruix dels treballadors del Sabadell? Dels usuaris dels seus serveis d’assegurances? Dels clients dels comptes d’estalvi? A on van els préstecs per comprar habitatges, per invertir en el teixit productiu? El banc no és català, tornem-hi. Però els seus diners, en bona manera, sí. I valencians, i -en grau més baix, que allà ja tenen les seves alternatives- gallecs. Per això Madrid parla de competència i d’unió bancària i d’aliances transnacionals. Els hi és exactament igual que desaparegui el Sabadell, perquè el Sabadell és rellevant a les seves colònies.
La qüestió és que una integració forçada del Sabadell al BBVA sí que té efectes materials evidents sobre els catalans, més enllà de les decisions -les ordres acceptades- que la direcció prengués fa set anys. És difícil justificar la posició contrària: un banc basc, amb un president salmantí i un conseller delegat turc, que concentra els seus beneficis a Mèxic i que cerca millorar la seva activitat al mercat espanyol continuarà prestant diners a les empreses catalanes al mateix ritme que el Sabadell? Mantindrà o millorarà les condicions de crèdit per als catalans que viuen a nuclis urbans on només quedin ells? Protegirà el gruix de treballadors que concentrarà a Catalunya un cop executada la hipotètica compra? Quan el mercat comença a contemplar condicions com aquestes, la resposta és ràpida: és que així ja no surt a compte!
Tampoc no venguem motos: que el Sabadell operi a Catalunya, prengui decisions des de Catalunya, no el fa cap aliat natural del teixit econòmic català. Molt menys un aliat dels seus treballadors, autònoms, fins i tot petites empreses. Però és evident que, funcionant com funciona ara, el banc de Josep Oliu guanya diners -cada cop més i més i més-. És a dir, el mercat català els hi surt a compte. I generar beneficis és la garantia més gran que podem tenir perquè els serveis mirin cap aquí. No sabem si BBVA ho veuria així -tot apunta que no: o n’hi ha menys, o s’emporten la pilota-. Fora bo tenir bancs catalans, més faltaria. Però tampoc podem dir que no a mantenir els diners a Catalunya.
