Des de fa gairebé tres anys, el teletreball ha esdevingut un fenomen cada vegada més present en la nostra societat. Abans de la pandèmia eren pocs els treballadors que podien treballar algun dia a la setmana des de casa, però la imposició d’estrictes restriccions a la mobilitat i la minimització de la interacció social van fer pràcticament obligada la transició accelerada a aquesta nova modalitat laboral. Segons xifres de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’any previ a la pandèmia només el 4,8% d’ocupats teletreballaven més de la meitat dels dies de la setmana, mentre que l’any 2020 aquesta xifra es va enfilar fins el 10,8%. L’any 2021 va reduir-se lleugerament, però gairebé duplicant les xifres prèvies a la pandèmia.
Aquest canvi, que inicialment podia semblar temporal per una situació que es preveia conjuntural, ha acabat comportant canvis de naturalesa estructural al mercat laboral, i ara és molt freqüent veure ofertes de feina que ja expliciten un determinat percentatge de teletreball que atorga flexibilitat al treballador per decidir en funció de la seva disponibilitat i obligacions extra-laborals. Algunes enquestes també posen de manifest que la possibilitat de teletreballar és un element enormement valorat per gran part dels força laboral, i que en certs casos pot ser l’element diferencial a l’hora de decidir entre diverses ofertes de feina. Tot i així, l’Estat espanyol encara es situa per sota d’altres països de la Unió Europea en les xifres relatives al nombre d’ocupats que teletreballen habitualment.
En un recent document de treball del National Bureau of Economic Research (NBER) s’analitzen els guanys dels treballadors en termes de temps que ha comportat la generalització de la modalitat del teletreball per 27 països diferents d’una pluralitat de regions, com Europa, Àsia o Amèrica. Els resultats mostren que el guany mitjà en termes d’estalvi de temps per desplaçar-se fins el lloc de treball és de fins a 72 minuts diaris, i per 23 dels 27 països de la mostra el guany diari ascendeix a més d’una hora. Un altre element interessant del treball és que analitza com s’assigna aquest guany temporal, i conclou que un 40% es dedica a la feina principal o a una de secundària, un 34% es dedica a l’oci i un 11% es dedica a activitats de cures.
D’altra banda, no sembla haver-hi diferències substancials si ens fixem en els guanys de temps per característiques demogràfiques, però sí que hi ha diferències importants quan es dur a terme l’anàlisi pel nivell de formació, on queda clar que la incidència de viatges evitats pel teletreball augmenta de manera rellevant a mesura que ho fa el nivell educatiu. És evident que aquests guanys només son presents pels qui duen a terme tasques que no requereixen d’un caràcter presencial per la seva pròpia naturalesa, i existeix, per tant, un biaix en termes de renda i formació d’aquells qui poden dur a terme aquesta tipologia d’ocupacions.
Finalment, cal tenir en compte que aquest és només un dels múltiples efectes del teletreball. En els darrers anys hi ha hagut diversos treballs empírics que han intentat analitzar el seu impacte sobre la qualitat de vida, les oportunitats laborals o la reducció de la congestió del transport públic i de les vies urbanes, així com les implicacions en matèria d’habitatge o la política fiscal, i en algunes matèries encara hi ha feina a fer en matèria normativa per adaptar-nos a aquesta nova realitat.
