La Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) acaba d’anunciar l’adquisició del 3 per cent de les accions de Telefónica, en una maniobra de fa temps anunciada. El desembre passat el consell de ministres va decidir comprar-ne fins un màxim que va fixar en el 10 per cent. El govern de Pedro Sánchez va prendre aquesta decisió arran d’una altra adquisició, en aquest cas del 9’9 per cent, que havia anunciat l’Operadora Estatal Saudita.
La SEPI ha justificat l’adquisició d’aquest paquet d’accions de Telefónica perquè es tracta d’una “companyia estratègica per als interessos nacionals, pel seu liderat al sector de les telecomunicacions i les seues capacitats industrials, determinants en àrees com la seguretat i la defensa”. El cost total de la compra per part de l’estat arriba als 690 milions d’euros.
Les decisions -particulars i generals- que pot prendre un estat respecte a les estratègies públiques que afecten empreses que considerada “estratègiques” són variables. Depenen de cada lloc i, encara dins de cada país, òbviament basculen segons el color polític dels governants en cada moment.
Quan s’ha fet públic l’abast de l’adquisició per part de l’Estat d’accions de Telefónica l’expresident José María Aznar ha saltat activat per una molla. Davant els empresaris valencians, que li havien preparat una de les actuacions que sovinteja de fa temps, Aznar ha acusat Pedro Sánchez de “voler controlar les empreses”. Alhora ha reivindicat “el gran salt econòmic en termes de prosperitat [que] es va donar amb la liberalització i la desregulació”. “Liberalització” i “desregulació” que ell va impulsar i que va afectar a finals dels anys noranta del segle passat les grans empreses públiques espanyoles, com ara Endesa, Tabacalera, Telefónica, Enagás o Iberia.
Escoltada aquesta explicació, els més ingenus poden pensar que amb Aznar el govern espanyol va renunciar a l’intervencionisme que ell adjudica ara a Sánchez, però la realitat va ser una altra. Només cal recordar, per exemple, que el 7 de juny de 1996 qui va liderar aquell procés de privatització a Telefónica va ser Juan Villalonga, amic personal i “company de pupitre” del mateix Aznar, que després seria substituït per César Alierta, procedent d’una altra empresa pública estatal, Tabacalera. I només cal recordar també quin va ser el paper d’Alierta en la guerra que va enfrontar la mateixa Telefónica amb Prisa, una guerra instigada pel mateix govern del PP i els seus mitjans afins. Si això no era control…
En aquesta mateixa línia de “no intervenció”, convé recordar igualment qui va presidir el BBVA en aquells anys, a instància també del mateix Aznar, després de l’absorció d’Argentaria. En un cas únic en la història el president del banc petit i absorbit -Argentaria-, Francisco González, va desbancar la cúpula propietària de la gran entitat -BBVA.
Les proclames de José María Aznar queden encara més en evidència quan a Espanya se sap quin és el paper del regulador -l’Estat- en una economia intervinguda a través del BOE; és a dit, a través d’adjudicacions, tarifacions, legislacions i altres recursos que afecten les direccions d’unes empreses fortament intervingudes, encara que no siga l’Estat qui en controle la majoria de les accions.
En tot cas, els “interessos nacionals” de José María Aznar i Pedro Sánchez coincideixen plenament quan es tracta de mantenir el mateix model de control regulador extern, el caràcter centrípet de l’economia espanyola des de Madrid o la pressió sobre les empreses catalanes en moments de crisi del seu esquema territorial.
