Aquesta setmana, l’Ajuntament de Barcelona ha presentat un pla per informatitzar més tràmits administratius. L’objectiu declarat és que l’any 2027 gairebé tots els tràmits ciutadans es puguin de forma telemàtica. Segons el consistori, actualment el 80% dels tràmits ja es poden completar a través d’internet, i un cop se n’hi afegeixin d’altres com ara les llicències d’obres i d’activitat, la xifra hauria d’arribar al 95%. Tot esforç per facilitar la burocràcia als ciutadans és lloable, però cal tenir present que la digitalització no és un substitut de la simplificació reglamentària.
La càrrega burocràtica és un dels mals que els països europeus arrosseguen. Catalunya, evidentment, no n’és cap excepció. En Pau Vila explicava en aquestes pàgines com les inversions a casa nostra estan ofegades pel veto de certs grups que representen interessos particulars o ideologies concretes que aprofiten tant els procediments administratius i com els judicials per vetar qualsevol projecte que no els sembli bé. Aquest veto «consultiu» no és un fenomen català. És present a tot arreu. De fet, el primer ministre del Regne Unit, en Keir Starmer, ha decidit que part de la seva acció de govern consistirà a fer prevaldre la seva autoritat per sobre els vetos i requeriments d’aquests actors, tant públics com privats; per exemple, permetent l’ampliació de l’aeroport de Luton.
Sovint es fa pensar que la solució a les càrregues burocràtiques és la seva digitalització, però l’experiència ens ensenya que això no és així. Els formularis sovint són difícils o impossibles de trobar, hi ha pàgines que no funcionen i, en certs casos, l’administració sembla que sigui una fervent seguidora de filosofia del disseny skeumòrfic (la idea que el món digital ha d’imitar el món real), perquè en certes pàgines obliga el ciutadà a fer una cua virtual per accedir al privilegi de dur a terme el seu tràmit. Els darrers anys han confirmat que la digitalització no fa el govern eficient, sinó que actua com una mena d’amplificador. Si l’administració ja és eficient, la digitalització tendeix a facilitar les coses. Si l’administració és ineficient, la digitalització tendeix a multiplicar els entrebancs.
El cost de la burocràcia no és només econòmic, sinó que m’atreviria a dir que, en una societat tan intervinguda com la nostra, els mals també són psicològics. A força d’acumular càrregues, entrebancs, permisos, llicències i impostos, les ments de la gent són consumides pel pànic a fer qualsevol acció que surti lleugerament d’allò a què estan acostumats. En la meva curta vida he arreplegat un grapat de casos anecdòtics de gent que m’explica que voldria tirar endavant algun projecte concret, però que no ho farà per por que l’administració els penalitzi. Molts d’aquests temors són infundats, però fins i tot després d’explicar al ciutadà atemorit que el que vol fer és perfectament legal, costa convènce’l, perquè percep que està tothora arriscant-se i que les seves accions estan sota sospita.
Espero que les solucions de debò vinguin de part de juristes, i no pas dels economistes. Ara bé, un canvi legal que em sembla fonamental per a una propera reforma administrativa seria virar del paradigma actual on tot requereix un permís o una llicència a un sistema que fes èmfasi en la penalització de qui realment viola la llei. Si vols fer reformes a casa, o obrir un negoci, o instal·lar plaques solars al terrat, la presumpció legal hauria de ser que el ciutadà té permís a fer-ho, que té via lliure per iniciar projectes legítims que no nouen ni els seus veïns ni la comunitat en general. Per altra banda, l’atenció i la força de la llei recauria sobre aquells que no compleixen els mínims esperats, o que imposen costos sobre els altres.
Per ser justos amb l’Ajuntament de Barcelona, els impulsors d’aquest projecte digitalitzador han afirmat que volen aprofitar l’oportunitat de retirar regulacions obsoletes o incompatibles amb altres més recents. Si realment volen aprofitar els avantatges de la tecnologia, podrien emmirallar-se amb el que els Emirats Àrabs han anunciat que faran: pujar tot el seu cos de lleis i sentències en un sistema d’Intel·ligència Artificial perquè aquesta recomani simplificacions i millores. Potser fins i tot es podria encabir dins del programa de Smart City.
