El Barça ja no pot ni descapitalitzar-se tranquil. Les lleonines normes financeres que LaLiga fa anys que regala al Reial Madrid a costa de la salut econòmica de la resta de clubs obliguen que marques històriques, solvents, amb ingressos més que qualificats, hagin de vendre’s -o llogar-se, o potser un entremig- per peces per poder ser competitius. Però llavors, quan el capital internacional -que no té biaixos, com el que surt del centre de la península- veu l’evident rendibilitat en la desesperació del futbol espanyol, tampoc no els hi serveix. El president de la patronal del futbol, Javier Tebas, ha de ser un comptable brillant, a més d’exmilitant de Fuerza Nueva. Mai havia vist una lectura dels llibres d’una empresa tan creativa per no cobrar diners.
Que Tebas se’n refiï o no de les empreses que han invertit en el Barça és irrellevant. La realitat és que el club va vendre els drets d’explotació d’un actiu -el 5% dels seus seients VIP màxims del Camp Nou- per una quantitat, i ja ha ingressat més del 50%. Això és cristal·lí. L’altra realitat és que els comptes que valen, segons la mateixa mà de ferro econòmica que mana al futbol espanyol, són els anuals consolidats. El 31 de març, el Barcelona presentava uns comptes intermedis, sis mesos després de l’inici de la temporada. La discrepància amb l’auditor exclouen, segons ha informat LaLiga, els 100 milions d’euros de la venda dels seients VIP d’aquests estats financers, malgrat que el club sosté que 58 milions d’euros dels mateixos ja van ser ingressats poc després de l’operació. És a dir, si tothom diu la veritat, el Barça no pot computar uns diners que té efectivament ingressats. I, a tots els efectes, la normativa exigeix que demostri que l’actiu -els seients- és en poder del club amb data 30 de juny. No de 31 de març. El comunicat, però, surt ara. Curiós.
Una altra qüestió que passa per alt la cobertura de l’enèsim conflicte entre el patró madridista i l’FC Barcelona és que el comunicat mateix de LaLiga reconeix que no té potestat per fer el que, diuen, està fent. Un cop les sospites de l’entitat es fan més “urgents”, demanen en diverses ocasions al Consell Superior d’Esports que elabori un informe específic sobre la situació financera del Barça; una exigència que l’organisme públic denega “sense donar més detalls”. La segona meitat del comunicat de la competició no passa, doncs, de tabarra: un padrí cridant a un núvol que només veu ell -i, és clar, les parts interessades- i que és molt més enllà del seu abast. Si el Barça té fair play, si Dani Olmo i Pau Víctor poden ser inscrits, ho decidirà qui pot decidir-ho, que és el CSD, i no, per sort, l’audiència fidel d’RMTV.
Des de Barcelona ja s’haurien d’ignorar aquests escàndols. Ens els sabem al ditet. I són un problema seriós per al barcelonisme que vol en les seves mans un club saludable. Els culés no poden fiscalitzar com cal la governança de Joan Laporta i la seva junta, perquè tots els moviments que fa s’emmarquen en una economia de guerra. Amb la primera instància del cas Olmo, vam aprendre que tot el verí que pugui llançar la premsa de Madrid contra el club no és res comparat amb una sola piulada de les plomes a sou dels seus subsidiaris a Barcelona. Al Bernabéu poden tenir ganes de veure el Barça bullir i cremar; però no en tenen més que un culer servil. Per això les tàctiques bannonistes de LaLiga funcionen tan bé: perquè n’hi ha molts que tenen ganes que funcionin. I són aquí tant com allà.
