Els mercats a Espanya fa temps que no pateixen gaire quan s’insinua amb força un canvi de govern de l’Estat. Les diferències entre el PSOE i el PP -porten la crossa que porten- no són gaire significatives. La influència que pot fer sentir en el primer Unides Podem i en el segon Vox no n’alteren les grans línies. Unes eleccions a Espanya no provoquen grans caigudes o alces borsàries. Al remat, l’establishment a Madrid -l’establishment econòmic, és clar- si es defineix o es mou políticament, ho fa per fílies o fòbies ideològiques, no per interessos en risc. És de veres que l’esquerra a Espanya -si englobem el PSOE dins allò que podríem entendre per “esquerra”, que no hi ha més remei si la referència és la “dreta”, PP o Vox- fa molt de temps que no espanta ningú en aquest àmbit. En realitat, els socialistes no han espantat mai els poders econòmics. Van ser ells els que van fer la reforma fiscal a Espanya des de les estructures obsoletes del franquisme, els que van adequar els vells monopolis a les exigències de la Comunitat Europea en el moment de l’entrada i els que han ajudat a consolidar l’estructura tarifada de l’actual Ibex 35.
Els socialistes no fan por a l’establishment econòmic que s’ha enquistat a Madrid ni quan arriben al poder de la mà d’Unides Podem, que els cedeix les grans decisions en aquest àmbit a canvi d’un cert protagonisme en els que han permès les grans definicions de l’esquerra actual: ecologisme, feminisme, lgtbiquisme… De fet, en els anys darrers anys l’esquerra ha plantat cara a la dreta des d’aquesta trinxera. No hi ha res més. O, en tot cas, molt poc. En política fiscal, per exemple. Una política que afecta, sobretot, als particulars. Amb l’esquerra hi ha alguns repunts i allò que en diuen “els més rics” paguen una mica més. També hi ha algunes càrregues que han de suportar les tarifades, però res que les faça tremolar o decantar-se d’un costat o l’altre amb decisió.
Una altra cosa és la política municipal. Allà sí que hi ha decisions que alteren les estructures econòmiques locals, des de la municipalització o l’externalització d’alguns serveis bàsics -com ara l’aigua- fins a les grans polítiques que defineixen models econòmics públics o actituds davant certes activitats, com ara el turisme. Però la política d’Estat no és la municipal. Tant se val qui mane a Espanya? Per a les grans empreses, sí. Per als grans empresaris, és qüestió de gusts personals. Òbviament, la dreta els fa molta més il·lusió. Encara no han entès que no hi ha esquerres que els perjudiquen. O potser sí, però són com són.
