Des de fa un parell d’anys, el govern espanyol impulsa el programa «Bo Lloguer Jove», gestionat a casa nostra per l’Agència de l’habitatge de Catalunya, que consisteix a oferir 250 € mensuals per pagar part del lloguer de joves empadronats aquí i que tinguin una feina precària. L’assignació de l’ajuda es resol per ordre d’entrada en el registre. És a dir, com més t’afanyis, més probable serà que te l’atorguin. Enguany, la Generalitat ha decidit complementar aquest programa amb fons propis (10 milions d’euros), però amb criteris més subtils que no pas el «qui primer hi arriba, primer hi hereta» de l’esquema estatal.
Aquest tipus de mesures es poden descriure des d’una mirada política o des d’una mirada econòmica. Políticament, les ajudes al lloguer cerquen fer que l’habitatge sigui més assequible gràcies a la redistribució de la renda. Econòmicament, esperen que subvencionant la demanda s’aconsegueixi una major disponibilitat del bé o del servei. L’anàlisi econòmica ens permet avaluar les polítiques públiques d’aquesta mena, segons la naturalesa del mercat en qüestió. Subvencionar el pa com feien els romans o subvencionar l’habitatge com fem nosaltres poden tenir conseqüències econòmiques diferents.
Contra alguns discursos simplistes, subvencionar la demanda no és sempre i a tot arreu una mesura antieconòmica, tot depèn de com reacciona l’oferta als increments de preus. Si el govern ofereix diners per comprar productes pels quals és o bé relativament fàcil produir-ne més, o bé és relativament fàcil importar-los d’un altre lloc, la subvenció de la seva compra pot ser una mesura relativament benigne per adreçar els problemes d’accessibilitat. En termes econòmics, diríem que si l’oferta és elàstica amb relació als preus, el valor de la subvenció se l’apropien sobretot els compradors, i no pas els venedors.
Ara bé, si com l’habitatge, un bé és complicat de produir, que algú hi tingui accés vol dir que algú altre no n’hi pot tenir. La pressió sobre els preus és més alta i aleshores, en lloc de fomentar l’accessibilitat, s’apuja el preu. Aquí, en termes econòmics, diríem que si l’oferta és inelàstica amb relació als preus, el valor de la subvenció se l’apropien els venedors. En el cas de l’habitatge, els propietaris que posen els seus pisos al lloguer. Malauradament, en aquestes condicions, fins i tot les intencions més bones i més pures s’acaben reflectint en una redistribució de la renda, sí, però des de la butxaca del contribuent a la butxaca dels propietaris d’habitatges.
Totes aquestes mesures acaben sent pedaços per al problema fonamental en el nostre mercat immobiliari: el canvi demogràfic. Amb una fertilitat d’un 1.1, l’evolució natural dels preus del nostre mercat immobiliari seria a la baixa. El decreixement de la població, necessàriament, oferiria cases buides a les noves generacions, i la competència de preus no la veuríem entre compradors o llogaters, sinó entre propietaris. Tanmateix, el creixement de la població a Catalunya (més de 100 000 persones l’any 2024) i, en certa manera, la creixent activitat turística, no dona cap respir al llogater català. Per desgràcia, les ajudes només alleugereixen el problema a un grapat d’afortunats.
