La setmana passada es van produir dos processos electorals de gran rellevància, ambdós causats per avançaments electorals dels seus respectius primers ministres i presidents. El dijous van produir-se les eleccions generals al Regne Unit, mentre que diumenge van tenir lloc les eleccions legislatives franceses.
En el primer cas, no hi ha hagut dubtes sobre els resultats, i els laboristes ja van començar a governar el dia immediatament posterior a la contesa electoral. El cas francès obre més interrogants, ja que si bé s’ha aconseguit relegar el partit de Marine Le Pen a la tercera posició en escons, la qüestió de la governabilitat és més incerta. Un element comú d’ambdues eleccions és que han tornat a situar de ple al debat públic la traducció de vots en esconsdels sistemes electorals, la manca de proporcionalitat, i com aquests elements poden influir en els resultats i els incentius de l’electorat.
El sistema electoral vigent al Regne Unit, conegut com “first-past-the-post”, atorga la victòria al candidat amb més vots en cada circumscripció. Això fa que tots els vots de les circumscripcions que no es tradueixen directament en un candidat electe no es canalitzin en cap mena de representació. Per posar-ho senzill, un procés electoral de només dos partits on el partit A guanyés el partit B d’un sol vot a totes les circumscripcions faria que el partit B no obtingués cap escó, malgrat tenir aproximadament el 50% dels vots emesos. D’aquesta manera, Reform, el partit de Nigel Farage, va obtenir el 14% dels vots, però només 5 diputats, mentre que els Liberal Demòcrates van aconseguir 72 diputats amb el 12% dels vots. Els laboristes es van garantir una àmplia majoria absoluta de 412 diputats dels 650 que té la cambra amb sols el 34% dels vots.
D’altra banda, el sistema electoral francès de les eleccions legislatives és de doble volta, i si cap candidat aconsegueix més del 50% dels vots a la primera ronda els qui tinguin més d’un 12,5% de vots competeixen a la segona volta. Només 76 diputats dels 577 que configuren l’Assemblea Nacional van ser escollits en primera ronda, mentre que els 501 restants es jugaven els resultats en la segona volta. Malgrat que el Reagrupament Nacional va ser de llarg el partit amb major nombre de vots, més de 10 milions, va situar-se tercer en nombre d’escons. Aquest mètode busca assegurar que el guanyador tingui un suport majoritari, però també pot distorsionar les preferències de l’electorat, especialment si els votants es senten obligats a votar estratègicament a la primera volta per assegurar que el seu candidat preferit passi a la segona, o votar en base a una previsió de qui passarà a la segona volta i no les seves preferències reals.
Això pot resultar en una representació parlamentària que no sempre reflecteixi amb precisió les preferències de l’electorat, ja que un partit pot obtenir una gran quantitat d’escons amb un percentatge relativament baix del vot popular. Kenneth Arrow, guardonat amb el Premi de Ciències Econòmiques del Banc de Suècia en Memòria d’Alfred Nobel (popularment conegut com a Premi Nobel d’Economia), va formular i demostrar el que avui en dia es coneix com a teorema de la impossibilitat d’Arrow: no existeix un sistema de votació que permeti reflectir les preferències des individus i que satisfaci simultàniament diverses condicions desitjables per una elecció racional. Aquestes condicions son l’absència de dictador – és a dir, que cap individu tingui el poder absolut –; unanimitat, que vol dir que si tothom prefereix una opció aquesta és la que ha de guanyar; la independència de les alternatives irrellevants, que vol dir que l’elecció entre dues opcions no s’hauria de veure afectada per la presència d’una tercera opció; i, finalment, la transitivitat de les preferències col·lectives, que vol dir que si A és preferit a B, i B és preferit a C, aleshores A ha de ser preferit a C.
Tot sistema de votació haurà de comprometre, com a mínim, algun d’aquests principis, el que inevitablement pot conduir a resultats que poden ser insatisfactoris per alguns votants. Arrow ens recorda que no existeix una solució perfecta per agregar preferències individuals de manera col·lectiva, i que cada sistema té les seves fortaleses i debilitats.
