En el darrer article vam analitzar el diferencial d’ingressos impositius d’Espanya en relació a la Unió Europea (UE) en base a les compareixences efectuades pel Governador del Banc d’Espanya (BdE) i la Presidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF). En aquest article analitzarem un altre problema endèmic de l’Estat que, de manera recurrent, és assenyalat per les institucions encarregades de vetllar per l’estabilitat econòmica i financera: el desequilibri de les finances públiques.
L’any 2007 va ser el darrer exercici en el que Espanya va tenir superàvit fiscal, és a dir, que els ingressos van ser superiors a la despesa pública efectuada. Els ingressos extraordinaris derivats de la bombolla immobiliària van fer que durant tres exercicis consecutius, entre el 2005 i el 2007, l’Estat tingués més ingressos que despeses. A partir del 2008, i fins a data d’avui, l’Estat ha tingut dèficits públics sistemàtics i persistents, i durant una dècada s’ha situat de manera ininterrompuda per sobre del llindar del 3% del PIB establert al Pacte d’Estabilitat i Creixement (PEC), cosa que ha fet que tingués obert un procediment de dèficit excessiu (PDE) per part de Brussel·les des de l’any 2009.
Si fem una ullada a les xifres d’Eurostat veurem com entre el 2008 i el 2021 Espanya ha estat en fins a quatre ocasions l’Estat membre de la UE amb major dèficit públic (en concret, durant els exercicis 2012, 2016, 2017 i 2020), i els anys on no ha encapçalat el rànquing d’Estats més deficitaris gairebé sempre s’ha situat entre els tres primers. Tots aquests factors han contribuït a situar-lo com l’Estat membre de la UE amb un major dèficit públic en el període 2008-2021, situant-se per sobre el 6,8% del PIB de mitjana. També per sobre de Grècia que, com sabem, va patir unes conseqüències molt severes derivades de la crisi financera i de deute sobirà, però que ha aconseguit registrat superàvits fiscals al llarg de quatre exercicis consecutius, entre el 2016 i el 2019. Els qui registren un menor dèficit públic en aquest període son els sospitosos habituals: Luxemburg, Dinamarca, Suècia, Alemanya, Estònia, Finlàndia, Països Baixos, Àustria, Bulgària i la República Txeca. Luxemburg i Dinamarca registren, de mitjana, superàvit fiscal durant la mateixa franja.
L’estratègia de consolidació fiscal progressiva iniciada després de la xifra rècord de 2012, quan el dèficit va ascendir a l’11,6% del PIB, va fer que l’any 2019 Espanya sortís del PDE després de reduir els desajustos dels comptes públics per sota del 3% del PIB per primera vegada en una dècada. Malauradament, la suspensió de les regles fiscals com a conseqüència de la pandèmia i l’augment de la despesa per fer front a la situació d’emergència de l’any 2020 van disparar el dèficit fins el 10,1% del PIB sent, una vegada més, el major dèficit públic de la UE registrat aquell any. Durant l’exercici 2021 s’ha aconseguit reduir fins el 6,9%. Les previsions de l’executiu, el BdE i l’AIReF pel 2022 el situen entre el 4,3% i el 5% del PIB.
El Governador del BdE ha advertit del risc de destinar els ingressos fiscals extraordinaris (més de 27.000 milions fins setembre respecte l’any 2021) a augments de despesa estructural perquè poden comprometre la situació dels comptes públics de cara a exercicis fiscals futurs on ja no es compti amb aquests ingressos extraordinaris, agreujant el deteriorament fiscal. En aquest mateix sentit, la presidenta de l’AIReF va advertir que és molt plausible que a mig termini el dèficit s’estabilitzi al voltant del 3,2%, i que el marge per reduir-lo sense adoptar mesures addicionals s’esgoti. Això situaria els desequilibri fiscal per sobre del límit del 3% de manera persistent.
És per això que cal una estratègia clara, realista, creïble i decidida per implementar un pla de consolidació fiscal a mig i llarg termini (tant per la banda de la despesa com dels ingressos) que recondueixi la situació cap a la sostenibilitat fiscal que, a hores d’ara, segueix essent una assignatura pendent.
