La setmana passada el debat mediàtic ha estat totalment monopolitzat per l’afer de la Casa Orsola, i no n’hi ha per menys. Es tracta d’una situació que ho té tot: la instrumentalització d’un problema social greu – l’accés a l’habitatge – per part de partits polítics i organitzacions pseudopolítiques per complir objectius de projecció personal i de posicionament mediàtic, un ús de pressupost públic oportunista i allunyat de qualsevol criteri d’eficiència i la priorització de solucions populistes orientades a l’espectacle mediàtic per davant de qualsevol decisió ponderada i racional. Aquest cóctel d’irresponsabilitats polítiques i mediàtiques és perillós: davant d’un problema real, optar per preteses solucions que és més que previsible que seran del tot ineficaces però que potser aconseguiran un grapat d’aplaudiments fàcils a curt termini, porta a deixar que el problema avanci com una bola de neu. I la corda del mercat d’habitatge a Catalunya i Espanya està molt tensada. Podria trencar-se en qualsevol moment.
Després que s’hagi potinejat el debat públic amb consignes fàcils i una bona dosi de demagògia, cal desmuntar el problema i tornar a endreçar-ne les peces. En primer lloc, tenim una brutal escalada del preu de l’habitatge, tant de compravenda com (sobretot) de lloguer, que s’ha accentuat els darrers anys i que té unes derivades socials greus pel fet d’excloure un cert estrat social de la possibilitat d’accedir a un habitatge digne, i de fer poc menys que inviable l’emancipació dels joves. L’auto-anomenat Sindicat de Llogateres – que faríem bé de deixar d’anomenar sindicat i avaluar-lo en el seu context d’spin-off d’un partit polític – basa la diagnosi del problema en que s’ha convertit l’habitatge en una moneda de canvi, un actiu transaccional que no respon a les dinàmiques de necessitat d’un lloc on viure sinó a la compravenda per finalitats inversores. Aquest punt de vista té debilitats: l’especulació no és aliena a l’oferta i la demanda. Un inversor pot comprar un pis per 10 i vendre’l posteriorment per 15 perquè entre la compra i la venda s’ha accentuat el desajust entre una oferta estancada o minvant i una demanda creixent. Per tant, l’inversor aprofita el vent de cua d’un problema de fons que és el desajust oferta-demanda, i faríem bé de centrar el debat en com solucionar aquest desajust i no pas en les persones que passaven per allà i la situació els va afavorir. Quan els inversors han volgut fer-se els llestos i empènyer els preus fora d’un equilibri oferta-demanda, ha acabat malament: a Nova York hi ha quatre gratacels anomenats ‘billionaire’s row’ que acumulen pèrdues multimilionàries d’oportunistes que els van comprar sense cap intenció de viure-hi tot esperant vendre’ls molt per sobre del valor de compra: en aquell cas no hi havia una oferta estancada o minvant davant d’una demanda creixent. L’equilibri oferta-demanda-preus no és atzar, no és màgia, no és tirar un dau: és una fórmula matemàtica. Les dades són evidents: el 2025 es crearan 200.000 llars a Espanya (persones que s’emancipen, noves famílies, nouvinguts) mentre que s’està construïnt a raó de 100.000 habitatges anuals.
Perimetrat el problema, ens queden dues línies d’actuació: augmentar l’oferta o desincentivar la demanda. Començant pel final, la desincentivació de la demanda topa amb la limitació de Barcelona com a ciutat europea. Ni a nivell local, ni autonòmic, ni fins i tot nacional, no es pot legislar per evitar que un alemany compri un pis a Barcelona i vingui a viure-hi perquè a Europa tenim lliure circulació dins l’anomenat Espai Schenghen. Si es vol plantejar la línia de la desincentivació de la demanda a nivell d’estrangers, l’únic debat possible és el del proteccionisme i un Brexit a la catalana. Si fem un “zoom in”, també es podria parlar de moure la demanda per repartir-la millor sobre el territori, i aquí hi trobo a faltar que es digui més alt i més sovint que l’AMB no actua com a àrea metropolitana unitària, que les comunicacions entre municipis són pèssimes i els temps de trànsit a lloc de treball (el que els anglosaxons anomenen commute) són inacceptables. Però si la línia dialèctica ve fixada per un spin-off de partit polític que ha estat durant dues legislatures al govern municipal, tampoc ens hauria de sorprendre que s’eviti fer autocrítica de qüestions que pertanyen a l’esfera de la inversió pública en infraestructures i la gestió política de l’AMB.
Si explorem la línia d’augmentar l’oferta, caldria abordar dues realitats. La primera, que la partida pressupostària d’habitatge és l’única que ha retrocedit les darreres dues dècades – la de pensions ha augmentat en 100.000 milions, sanitat en 50.000 milions, educació en 25.000 milions, defensa en 8.000 milions… totes han augmentat excepte habitatge, que ha disminuït en 1.000 milions. No s’està invertint en crear un parc de protecció social homologable als percentatges dels nostres veïns europeus. La segona, que el poc pressupost que s’hi dedica no es fa amb criteris d’eficiència sinó amb criteris populistes. A Barcelona s’està executant una promoció pública a Sant Andreu amb un cost per pis de 86.000€. El circ de la Casa Orsola ha costat 350.000€ per pis, que no es podran adjudicar a vulnerables perquè cal prioritzar el respecte als contractes existents, entre els quals el del professor de secundària que difícilment compliria cap criteri de vulnerabilitat social.
Fer veure que es solucionen els problemes enlloc de solucionar els problemes, escollir les opcions amb major projecció mediàtica i més impacte populista enlloc de les opcions rigoroses que maximitzen el número de ciutadans beneficiats, pot ser útil a curt termini. Serà un desgavell a llarg termini.
