Europa està en xoc. És una conclusió evident si observem amb un cert deteniment la comunicació inusualment erràtica, el grau d’improvisació i la posada en escena dels líders polítics i d’institucions econòmiques del continent dels darrers dies. És una situació comprensible, considerant que fa poc més de tres anys tot semblava anar sobre rodes, i des de llavors s’ha succeït una espiral de desastres geopolítics davant dels quals juguem amb un conjunt de cartes desastroses: des de l’explosió del tub Nord Stream que abastia de gas barat a bona part del continent i del qual depenia la competitivitat de la indústria, fins a la liquidació de l’OTAN i, per tant, de la principal estructura de defensa militar del continent, passant per una inesperada pinça entre els Estats Units i potències no occidentals. És poc habitual que elements tan diversos i alhora tan centrals en l’estratègia de qualsevol regió o continent estiguin compromesos al mateix temps: la defensa geopolítica, les relacions comercials, el subministrament energètic… una esquerda a només un d’aquests elements ja suposa un problema d’extrema gravetat, i si són tots alhora, es fa difícil trobar qualificatius per descriure la complexitat de l’escenari.
El pànic no només es justifica per la confluència d’infortunis i per la successió inesperada de tot plegat. El pànic deriva, també, de la constatació que estem sols. Anteriors grans crisis europees eren percebudes com a crisis d’Occident i comptaven, si convenia, amb el cop de mà dels Estats Units. En aquesta ocasió passa tot el contrari, i per tant Europa no pot aixecar cap telèfon per demanar suport a ningú; haurà de dissenyar estratègies sobre la premissa de l’autosuficiència. La severitat de la situació que s’obre requerirà, amb tota seguretat, canvis molt profunds a tots els nivells: regulació, governança… Es comença a entreveure com les estructures i maneres de fer que hem construït al llarg de dècades resultaran extremadament inoportunes per fer front a aquests canvis àgils i extensos que caldrà dur a terme: l’àmplia majoria d’estats membre de la Unió Europea han acumulat conglomerats normatius extremadament profusos i sistemes de governança ultragarantistes, on fins i tot una nimietat, com comprar un vehicle per a la policia municipal, ha de passar per un concurs públic on qualsevol persona pot impugnar les bases, ha d’anar acompanyat de desenes de dossiers justificatius, pressupostos, factures, comprovants… Qüestions amb un impacte una mica major, com muntar una indústria, voregen la impossibilitat d’execució: jo mateix he viscut en pròpia pell com tot just es desbloquejava recentment un pla d’ordenació urbanística relatiu a un polígon industrial que feia dinou anys que estava en tramitació. També com se’ns concedia una llicència d’obres per executar un parc fotovoltaic nou anys després de la sol·licitud inicial. Entremig, viacrucis inacabables de terminis d’exposició pública, quantitats ingents d’informes i capes i més capes d’administracions: des de directives europees fins a normes nacionals, autonòmiques, permisos de diputacions provincials, consells comarcals i ajuntaments. Els fons Next Generation han arribat tard i malament per les mateixes raons.
No són anècdotes: és sistèmic. Un conegut m’explicava recentment, amb una incredulitat total, com no pot entendre que malgrat ser de domini públic que hi ha un problema greu de manca d’habitatge, fa gairebé dos anys que té al calaix un projecte de promoció d’un edifici d’habitatges a una capital de província perquè està a l’espera que Aena es pronunciï sobre l’altura del mateix i la seva possible afectació als avions. Per posar-hi context, l’edifici projectat és de sis nivells. Si feu l’exercici de parlar amb qualsevol persona que intenti fer coses – no només a Catalunya sinó a Europa! – topareu amb centenars d’anècdotes d’aquestes característiques: sempre falta algú més per donar llum verda a qualsevol pretensió, sempre hi ha un segell més pel qual cal esperar.
El que hi ha sobre la taula és la possible necessitat de muntar estructures militars en substitució de l’OTAN, reforçar les infraestructures de generació i distribució energètica i reconstruir cadenes de subministrament que temps enrere s’havien deslocalitzat, davant d’un món més tancat i proteccionista. Considerar que tot això es podrà fer amb voluntat política és ciència-ficció. Les intencions polítiques també estan subjectes a complir les lleis vigents, quan cal posar fil a l’agulla. La dimensió d’aquest desplegament és incompatible amb el marc mental europeu pel que fa a normatives, garantismes i compliance. Caldrien tres-cents anys per recopilar totes les autoritzacions i informes necessaris – un temps que evidentment no tenim si no volem ser escombrats per la nova realitat geopolítica. Retallar massivament la profusió normativa no serà opcional, si de debò es vol construir amb agilitat una certa resiliència davant del nou panorama. Hi ha una bona notícia: mentre que això hauria estat impossible fins fa un parell d’anys, ara comptem amb l’eina adequada per fer front a aquest repte: la intel·ligència artificial – que, sense que actuï amb “pilot automàtic” davant de qüestions tan delicades, pot oferir un suport clau per processar a gran velocitat el conjunt de normes que ens governen, identificar potencial de simplificació i agilització de processos i suggerir un marc de treball operatiu per a adoptar totes les contingències que el moment de política internacional requereix.
