L’origen de la riquesa dels països és un dels temes més estudiats pels economistes. S’han escrit dotzenes i dotzenes d’estudis, empírics i teòrics, per intentar entendre quins factors han fet que alguns països siguin rics i d’altres pobres. És una constant en la ciència econòmica des de fa generacions perquè, com deia Robert Lucas, un cop comences a pensar en creixement econòmic no pots pensar en res més.
De fet, ha estat una pregunta tan constant en la disciplina, que el Premi Nobel d’Economia d’aquest últim any es va entregar als professors Daron Acemoglu, Simon Johnson i James Robinson pels seus estudis sobre com l’evolució institucional dels països pot explicar diferents tendències de creixement econòmic.
I aquesta pregunta tan fonamental encara no té una resposta definitiva. Però el que si que té és una contribució recent molt interessant per part de Thomas Piketty, famós economista francès pels seus estudis sobre desigualtat econòmica, i Gaston Nievas sobre l’estudi de l’acumulació de riquesa dels països arreu del món.
Piketty i Nievas han presentat en un estudi recent un seguit d’estimacions del compte de pagaments de (gairebé) tots els països del món entre 1800 i 2025. En paraules menys tècniques, han construït una base de dades que permet veure la quantitat de diners que entraven i sortien a l’any de cada país del món durant més de dos segles. Una tasca faraònica i d’una precisió notòria que permet tenir dades de qualitat per entendre millor el creixement econòmic dels països des d’una perspectiva històrica.
Com una primera introducció a possibles preguntes que es poden respondre amb aquestes dades, els autors comparen les característiques de les dues onades de globalització econòmica que ha viscut el món: la primera globalització entre 1880 i 1914 i la segona globalització entre 1990 i 2025. El primer resultat que destaquen és la diferència en la intensitat de la concentració de riquesa entre països entre la primera i la segona globalització.
Durant la primera globalització, eren els estats europeus com Gran Bretanya o França que posseïen la gran majoria d’actius, mentre que en la segona globalització són països de l’est asiàtic o els productors de petroli que acumulen la majoria d’actius. Ara bé, el poder relatiu que tenien els estats europeus en la seva acumulació d’actius a principis del segle XX no s’ha vist replicada en aquesta segona globalització.
Un altre aspecte del procés de creixement econòmic que es pot estudiar amb aquestes dades és el paper de la colonització europea sobre la resta de territoris en l’acumulació de capital i d’actius físics i financers. Deia Vladimir Lenin que l’imperialisme europeu de finals del segle XIX havia de ser entès com una fase superior del capitalisme, un procés que continuava l’explotació econòmica inherent al capitalisme en altres mercats i territoris per a permetre’n la supervivència.
Amb les noves dades, Piketty i Nievas poden confirmar parcialment les tesis de Lenin. Els autors troben que sense les transferències de béns i actius de les colònies cap a la metròpoli, els països europeus no haguessin estat capaços d’acumular tanta riquesa com ho van fer. És evident que la capacitat d’exportar productes de valor més alt per part les potències europees juga un paper fonamental en aquesta acumulació – és més fàcil acumular valor si exportes productes més cars – però aquest procés d’acumulació s’accentua perquè les potències europees rebien matèria primera com a transferència colonial.
A més, els autors troben que aquestes diferències en el procés d’acumulació podien haver estat revertides de manera relativament senzilla. Estimen que amb un increment del 20% en el preu de les matèries primeres transferides entre les colònies i la metròpoli haguessin estat suficients per convertir a les colònies asiàtiques en acumuladores de riquesa.
Així, veiem una altra vegada la importància de tenir dades de qualitat per a respondre preguntes importants. I la necessitat de científics socials que sàpiguen entendre el context on es troben.
