Les turbulències geopolítiques de les darreres setmanes, especialment l’espectacle dantesc que es va viure al Despatx Oval de la Casa Blanca en la conversa entre Donald Trump, JD Vance i Volodymyr Zelensky, així com d’altres anades i vingudes del flamant mandatari americà en qüestions sensibles, han fet que la confiança en l’OTAN estigui sota mínims i que es dubti de la seva capacitat per respondre davant d’una eventual agressió russa. Tot plegat ha precipitat que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, hagi presentat el pla ReArm Europe, una iniciativa destinada a mobilitzar fins a 800.000 milions d’euros per enfortir la defensa europea. Aquest pla inclou l’ús de fons públics nacionals, préstecs per a inversions militars i incentius per a la compra conjunta d’armament.
La proposta posa èmfasi en la necessitat d’una despesa més eficient i coordinada entre els estats membres, evitant la fragmentació que ha caracteritzat tradicionalment la indústria de defensa europea. Actualment, la despesa en defensa dels estats membres de la UE es situa al voltant dels 313.000 milions de dòlars, equivalent a només una tercera part de la despesa dels Estats Units, que el 2023 va ascendir als 916.000 milions de dòlars. La despesa xinesa en defensa es calcula en 296.000 milions de dòlars. Només deu Estats membres de la UE compleixen el compromís de l’OTAN d’invertir almenys el 2% del PIB en defensa. Si la resta assolissin aquest objectiu, això suposaria una injecció de capital d’uns 60.000 milions d’euros addicionals en despesa militar.
La defensa europea pateix un problema crònic: la fragmentació industrial, fortament condicionada per les estructures nacionals de cada estat membre. Actualment, hi ha múltiples fabricants nacionals que produeixen sistemes similars, fet que dificulta la interoperabilitat i augmenta els costos. A tall d’exemple, a Europa es fabriquen fins a dotze tipus diferents de tancs de batalla, mentre que als Estats Units només n’hi ha un. Aquesta diversitat de models complica la logística i la cooperació en missions conjuntes. Per fer front a aquest repte, l’Informe Draghi ja va recomanar una estratègia comuna per integrar millor les empreses de defensa, establir “pols de competència” en tecnologies estratègiques i promoure la recerca conjunta. També va insistir en la imperiosa necessitat d’una major harmonització dels estàndards i un suport més gran a les pimes innovadores que desenvolupen tecnologies de doble ús, tant per a aplicacions civils com militars.
Un altre element rellevant és la forta dependència de la UE respecte als Estats Units i altres actors no europeus per a la compra d’armament. Entre 2022 i 2023, un 78% de la despesa en adquisició d’armes dels estats membres es va destinar a proveïdors de fora de la UE, principalment dels Estats Units, que va ser el principal proveïdor amb més d’un 60%. Això no només redueix la capacitat europea per desenvolupar una indústria pròpia potent, sinó que també la fa vulnerable a canvis en la política exterior nord-americana, tal com mostren els esdeveniments més recents.
L’increment dràstic de la despesa en defensa a Europa ja és una realitat, però encara queda molta feina per fer per garantir que aquests recursos es gestionin de manera eficient i coordinada. La necessitat d’una indústria de defensa més integrada, una millor planificació de la despesa i una menor dependència d’actors externs seran claus per determinar si la UE aconsegueix assolir la seva tan anhelada autonomia estratègica. En un context on la seguretat s’ha convertit en una prioritat urgent, la voluntat política i la capacitat d’execució seran els factors determinants per convertir aquests plans en resultats tangibles.
