Aquest passat divendres es va consumar el que molts feia mesos que pronosticaven. La gran banca espanyola va batre tots els registres de beneficis. Concretament, els sis bancs més grans de l’estat van sumar un total de 20.849 milions d’euros en tot el 2022, el que vol dir que van obtenir un 28% més que el 2021. Tot plegat ha coincidit amb una crisi de preus que fa anys que no vivíem i d’un augment dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu (BCE). Davant d’aquesta situació el govern espanyol va imposar el ja famós, i polèmic, impost especial als beneficis bancaris durant els dos pròxims anys, que tots, sense excepció, ha criticat durament. En total tots junts pagaran uns 1.000 milions d’euros, davant dels 20.000 milions de beneficis no semblen una grandíssima pèrdua.
El més greu de tot plegat és que els bancs han amenaçat en portar aquest impost als tribunals escudant-se en què la rendibilitat dels bancs espanyols segueix sent considerablement baixa, ja que encara no cobreix el cost del capital. Davant d’aquesta circumstància, hom pot preguntar-se: si amb una rendibilitat baixa els bancs marquen beneficis rècord, i per tant extraordinaris, no vull imaginar quins marcarien si la rendibilitat fos bona. Des d’aquest punt de vista, francament, haver de pagar un 4,8% del seu marge d’interessos més les comissions netes no em sembla cap tortura financera, al marge del que puguin argumentar les entitats financeres.
Ara, tot i que els bancs haurien d’abaixar el cap i intentar no buscar excuses assegurant que els seus beneficis no són extraordinaris, tampoc hauríem de caure en el populisme que aquesta setmana ha encarnat la ministra Ione Belarra. La líder de Podemos va assegurar que els beneficis “mil milionaris” dels bancs espanyols són “obscens” i que els seus presidents no són empresaris sinó “usurers”. Si tan obscè és el sistema bancari (perquè al final la ministra carrega contra el sistema muntat a Espanya), jo li recomanaria intentar fundar un banc públic i s’estalviaria tota aquesta obscenitat que diu que vivim.
Al final, ni una cosa ni l’altra, però faria molt en favor de la credibilitat bancària admetre que sí, que aquest any has tingut beneficis que no són habituals. Sent un dels sectors més criticats de l’economia espanyola, i un dels culpables de l’última gran crisi en la qual els bancs van abandonar i aprofitar-se dels ciutadans de l’estat, pagar 1.000 dels més de 20.000 milions d’euros de beneficis. Francament, fa bastanta pena veure encorbatats ploriquejant perquè t’imposen un impost per intentar que la crisi sigui més portable per la majoria dels teus conciutadans.
Al final és un problema d’hipocresia perquè totes aquestes entitats bancàries tenen eslògans ressaltant que sempre estan al costat de les persones, però després ‘vinga som-hi a veure si fem rècord de beneficis’. Si tant estàs al costat de les persones, què menys que pagar un impost que s’ha demostrat ínfim respecte a tots els beneficis que has generat, i més quan tot fa indicar que en qualsevol moment podríem entrar a una crisi que seria especialment greu per a tots. Així doncs, senyors banquers, no donin la raó a Ione Belarra, posin l’altra galta i paguin un impost que no farà que siguin pobres sinó que només els farà una mica menys rics. No pagar l’impost és donar l’esquena a la gent que diuen que volen ajudar.
