N’hi ha hagut prou amb l’anunci de la convocatòria d’unes quantes jornades de vaga que haurien afegit més carbó a la indignació dels usuaris perquè l’acord que van subscriure Esquerra Republicana i el PSOE sobre el traspàs del servei de Rodalies s’haja desvitalitzat com una dent corcada, sense nervi però també sense arrancar. L’empresa mixta que l’ha de gestionar, aquest servei, serà ara una filial de Renfe, mentre que Adif mantindrà posicions; és a dir, “l’administració integral de la infraestructura (gestió de la circulació inclosa)”.
En una finta que té més d’estètica que d’ètica, la majoria de les accions d’aquesta nova empresa es quedarà en mans de l’Estat, però les decisions es prendran en un consell d’administració on el ministeri i la Generalitat ocuparan les mateixes cadires, encara que en situacions de discrepància la presidència -que serà catalana- tindrà el vot de qualitat.
La quadratura del cercle enlluerna. Vejats un miracle més! La nova empresa serà de Renfe -que serà qui la gestionarà, doncs-, però allà dins hi haurà un grill -animal o de patata- que se suposa que podrà dirimir un conflicte a favor de la Generalitat. N’hi ha per fer-se’n creus. Algú es creu que la presidència -com la del Port de Barcelona, per cert- serà operativa quan seran Renfe i el ministeri els qui en tindran la majoria de les accions?
La nota conjunta dels comitès d’empresa de Renfe i Adif derivada de l’acord té to i contingut eufòrics. Després de beneir la convocatòria d’una vaga -que per cert el sindicat de maquinistes va fer efectiva el primer dia, fins i tot després de la desconvocatòria-, que, “sens dubte [hauria repercutit] en benefici de les persones usuàries”, es feliciten per cadascuna de les posicions salvades. La nota acaba amb una divisa escrita en lletra versal i de cos ben gros: “No hi ha res impossible per a aquell que ho intenta”. Sobretot, per a aquell que ho intenta amb la paella ben agafada pel mànec.
Com s’atreveixen els dos comitès d’empresa a afirmar que la vaga hauria estat beneficiosa per als usuaris quan el funcionament diari de les dues empreses els és el salfumant nostre de cada dia? La triangulació Renfe-benefici-usuaris és una contradicció salvatge.
Les cessions del ministeri de Transports -en detriment de l’acord a què van arribar socialistes i republicans- representen una vegada més la constatació d’una resignació en la fatalitat antiga i infame. Res que puga afavorir l’empresa serà positiu per als seus clients en aquest front. L’afectació en la vida quotidiana i laboral dels usuaris i les empreses és total. Els uns i els altres estan captius d’un servei que els maltracta i que els destarota la vida i l’activitat laboral.
El funcionament de diari Renfe i Adif constata una realitat colonial. Les empreses -amb central a la metròpoli- ofereixen un servei públic horrorós i els seus treballadors se’n foten. Quan els comitès d’empresa de Renfe i Adif ha protestat per la falta d’inversions en el servei de Rodalies de Catalunya? Quan han encapçalat manifestacions d’afectats amb pancartes que exigiren dignitat per al servei? Quan han convocat una vaga, no en favor dels seus interessos, sinó de les víctimes del servei que presten?
Els treballadors públics que tenen més contacte amb els usuaris només aspiren a un canvi de destinació menys hostil. Qualsevol modificació en aquest engranatge els inquieta, perquè pot voler dir que haurien de resignar-se a treballar de manera permanent en un lloc on els clients se’ls miren com el que són: els seus botxins quotidians.
Resignació és la paraula justa. El ministeri ha cedit davant el xantatge sindical i Esquerra s’hi ha resignat. Els republicans pretenen fer creure que en un termini de dos anys les condicions hauran canviat i desembocaran en una nova situació laboral en la qual els treballadors ja no s’oposaran a la transferència a la Generalitat. Això és ingenuïtat o mala fe?
Una vegada més la jugada s’ha capgirat. Barata fum, el govern de Pedro Sánchez ha aconseguit salvar un compromís més. Bwana Renfe ha tornat a guanyar.
