La frase que porta aquesta columna per títol és una afirmació recent de Beatriz Corredor, presidenta de Red Eléctrica, en el marc de les seves justificacions sobre per què considera que no ha de dimitir i que en realitat estem davant d’un cas de bona gestió davant d’una crisi imprevista. Els lectors probablement compartireu el mateix sentiment d’incomoditat que vaig sentir en llegir aquesta frase per referir-se a una de les fallides de sistema elèctric més notables mai documentades arreu del món, amb afectació a 70 milions de consumidors durant unes 10 hores, amb 6 morts derivats de situacions mèdiques que requerien subministrament elèctric, i amb unes pèrdues econòmiques pel teixit productiu que posen la pell de gallina.
El que va passar fa tot just una setmana és d’una gravetat extrema, per diverses raons. D’entrada, perquè és poc habitual que una fallada elèctrica traspassi totes les sectoritzacions i afecti a tota la península: el sistema està segmentat en zones, com si fossin peces d’un trencaclosques, i disposa de proteccions per aïllar una zona problemàtica de la resta de nodes. Un cop esdevingut l’efecte dòmino, la situació generada és ni més ni menys que una aturada d’Espanya i Portugal. No em refereixo a una aturada del subministrament elèctric sinó a aturar el dia a dia d’ambdós països, com als videojocs que permeten posar la partida en pausa. Parar tota producció industrial, tota transacció econòmica i prestació de servei. També interrompre trens, gran part d’avions i part del trànsit rodat per problemes de semàfors i perquè fins i tot omplir el dipòsit de gasolina requereix el bombeig elèctric cap als sortidors.
Estimar les pèrdues de tot plegat mitjançant l’agregació de pèrdues de cada cas particular pot semblar un exercici titànic, però si li donem una volta a la qüestió observarem que el càlcul esmentat s’hauria d’assimilar bastant al PIB diari d’Espanya i Portugal dividit entre 24 hores i multiplicat per 10 hores, que és la durada aproximada de l’apagada. És cert que potser es va mantenir alguna activitat econòmica anecdòticament, però aquesta estimació també infravaloraria les pèrdues que excedeixen l’activitat diària i impacten a mitjà i llarg termini: menjar llençat de neveres i congeladors, avaries a maquinària industrial, períodes de posada en marxa de processos productius que superen per molt la durada del mateix tall de subministrament… Per altra banda, la generació de valor no és uniforme durant les 24 hores del dia: evidentment és més alta a les 12.30 del migdia que a les 3 de la matinada, i aquesta estimació senzilla ho infravalora. Per tot plegat, sembla fins i tot un plantejament conservador, a la baixa. El resultat? 1.850 milions d’euros. Per posar-ho en proporció, és més gran que la suma de totes les modalitats de fons Next Generation que han arribat a Catalunya.
Escollir les paraules “fer les coses bé” davant d’aquest monumental forat és un atreviment, per dir-ho suaument. Sigui quin en sigui l’origen o les circumstàncies, no hi ha cap angle que permeti relativitzar-ho. Però tot plegat és directament escandalós si hi afegim que, un cop descartades “de facto” les hipòtesis d’un ciberatac o d’una gran incidència tècnica puntual (accident nuclear, incendi a central, caiguda física de línia troncal…) el que se’ns planteja, per eliminació, és que hi va haver un error de governança de la xarxa. Un probable excés de confiança que, de fet, constituiria una fallida inacceptable de la gestió de riscos. Tota infraestructura crítica ha de ponderar els riscos per probabilitat i severitat – potser els tècnics de Red Eléctrica confiaven que això era extremadament improbable i certament Espanya és un cas pioner en la velocitat d’implantació de fotovoltaica, la qual cosa fa que no hi hagi gaire precedents comparables sobre els quals calibrar aquesta probabilitat. Però quan passem a estimar la severitat d’aquest risc, aquí no hi ha cap dubte: és evident i previsible que una caiguda del subministrament peninsular durant hores pot comportar morts i un impacte econòmic xifrat necessàriament en 10 dígits. A la primera lliçó de qualsevol classe de gestió de riscos s’explica que un escenari de probabilitat baixa i severitat extrema requereix mitigació activa del risc. Per aquesta raó resulta sorprenent que, després de diversos dies acumulant observacions de valors anòmals a les lectures de freqüència de la xarxa, que fins i tot van arribar a aturar una planta industrial a la petroquímica de Tarragona i a provocar incidències a la circulació d’AVE que va compartir el mateix ministre Puente, no fos fins a l’endemà de l’apagada quan Red Eléctrica limita virtualment la generació elèctrica a partir de fotovoltaica i hi col·loca al seu lloc tecnologies que aporten major solidesa a la xarxa. Així doncs, sembla que hi havia fórmules de governança del mix elèctric que permetien mitigar aquests riscos, de baixa probabilitat i severitat extrema, i que no es van dur a terme fins després de dilluns, la qual cosa va causar almenys 6 morts i un forat financer de 1.850 milions d’euros. Si això és fer les coses bé, no vull pensar què ens trobarem el dia que les facin malament!
