Un dels grans reptes en els mercats laborals actuals és la prevalença de la coneguda com a penalització de la maternitat. Aquest nom designa la pèrdua d’ingressos laborals i de participació en el mercat laboral que les dones tenen després de ser mares.
Una reducció temporal en ingressos i activitat laboral és esperable, ja que donades les normes socials que envolten la criança, la cura de l’infant durant els primers mesos de vida recau habitualment sobre la dona. Donat l’elevat nombre d’hores que implica aquesta criança, és habitual que les dones redueixin la seva participació laboral durant els mesos posteriors al naixement d’una criatura.
Ara bé, el repte pels mercats laborals – i, per extensió, de l’equitat de gènere – és que els ingressos i nombre d’hores en activitat laboral de les dones que són mares no acaba mai de recuperar els nivells anteriors a la maternitat. Ser mare acaba penalitzant de manera profunda el desenvolupament de les carreres professionals i els ingressos futurs de les dones.
Aquest fenomen s’ha detectat en un gran nombre d’economies desenvolupades i persisteix malgrat tot un extens conjunt de diverses polítiques de conciliació implementades amb l’objectiu de reduir aquesta penalització. Així, els economistes acadèmics han intentat explicar la persistència d’aquest fenomen des d’una multitud d’angles: des de l’efecte dels permisos de paternitat, les creences de pares i mares sobre la maternitat, o polítiques laborals a les empreses per ajustar el retorn a la feina de les mares.
Donada la complexitat del fenomen, és una línia de treball molt activa i que genera nous estudis freqüentment. Un dels estudis més recents sobre el tema – i que crec que pot ser d’interès per als lectors – és un document de treball de la investigadora catalana Ana Costa Ramón, professora a la Universitat de Zurich, i les seves coautores on estudien el procés de decisió que segueixen les mares respecte a la seva reincorporació al mercat laboral després de la maternitat. Concretament, el seu punt d’interès és estudiar si les mares són conscients dels costos financers a llarg termini que comporta posposar o reduir la seva participació en el mercat laboral.
Per estudiar aquest procés de decisió, les investigadores analitzen una mostra representativa de mares a Suïssa a qui demanen que completin una enquesta per valorar, primer, quins factors consideren més importants en valorar el retorn a la feina i, segon, que facin una estimació dels costos en termes de la pensió futura i la millora salarial en diversos escenaris de participació laboral.
Gràcies a aquesta enquesta, les autores troben que les mares suïsses gairebé no consideren els motius financers a llarg termini en la seva decisió de retornar al mercat laboral – només un 11% de la mostra ho fa – i que un nombre elevat de mares és massa optimista respecte a la pensió futura i millora salarial en escenaris on treballarien pocs dies a la setmana. Un 40% de mares pensen que rebrien una pensió superior a la que realment rebrà i que el seu salari aniria pujant més del que realment acabaria pujant si treballessin relativament poc. Així, aquests resultats permeten a les autores anticipar que potser les dones no acaben tornant del tot al mercat laboral perquè no són conscients dels costos a futur que comporta no fer-ho.
Però això no és tot: un dels punts forts de l’estudi és que les autores poden implementar un programa pilot a la vida real per avaluar l’efecte en la participació laboral de les mares si les informessin del cost real que té, a llarg termini, reduir o posposar el retorn al mercat laboral.
Les investigadores van implementar un programa pilot entre gairebé 2,500 mestres de parvulari a Suïssa que han sigut mares i que treballen a temps parcial. Una mostra aleatòria d’aquestes mestres van rebre un vídeo informatiu sobre pensions, creixement salarial, i participació en el mercat laboral a Suïssa i accés a una aplicació de planificació financera, i se’ls va demanar que, després de veure el vídeo i fer servir l’aplicació, responguessin una enquesta sobre la seva participació laboral futura. A més, les autores van poder recopilar dades administratives sobre la participació laboral real de les dones els anys posteriors de participar en el programa pilot.
Els resultats del programa pilot són ben reveladors: entre el grup de mares que eren massa optimistes respecte als costos futurs, troben un increment del 10% – comparat amb el grup que no va rebre el programa pilot – en la intenció de treballar més hores durant el següent any acadèmic. I aquest increment no és només hipotètic – aquest mateix grup acaba treballant un 7% més que les dones que no van veure el vídeo ni l’aplicació. Segons les autores, si aquest increment es mantingués en el temps, reduiria en gairebé un 20% la bretxa salarial entre homes i dones.
Veure que un simple programa pilot informatiu pot reduir en un 20% la bretxa salarial entre homes i dones és una dada impressionant. Segurament no és una solució aplicable en tots els contextos ni en tots els aspectes de la penalització de la maternitat ni la bretxa salarial, però no deixa d’assenyalar una via d’acció palpable: informar a la gent per dotar-la d’agència en les seves decisions pot ser ben efectiu.
