Aquest dilluns vam conèixer la resolució judicial del Jutjat Mercantil nº 17 de Madrid en el contenciós obert entre els equips impulsors de l’anomenada Superlliga i la FIFA i la UEFA, les federacions esportives que ostenten el monopoli normatiu i organitzatiu de les competicions futbolístiques a escala global i europea, respectivament.
La magistrada, que va plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre com interpretar alguns elements del litigi, aplica la interpretació jurisprudencial fixada pel TJUE el passat mes de desembre. En particular, declara que alguns articles dels Estatuts de la FIFA i la UEFA són contraris als articles 101 i 102 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), els relatius a pràctiques contràries a la competència per acords entre competidors o abusos de posició dominant al mercat. Les disposicions estatutàries que es consideren contràries a l’articulat comunitari fan majoritàriament referència a la capacitat discrecional que aquestes federacions s’han autoatribuït pel que fa a l’organització de competicions futbolístiques, i a la potestat de sotmetre a autorització qualsevol altra competició. La denegació d’aquesta autorització no compta amb uns paràmetres objectius, transparents i no discriminatoris, cosa que dona peu a una enorme arbitrarietat. Alguns d’aquests articles ja van ser esmenats de manera anticipada per tal de minimitzar l’impacte d’una eventual resolució judicial contrària.
En altres paraules, la sentència reconeix un dels elements posat de manifest pels organitzadors de la Superlliga i que també va analitzar el TJUE: l’existència d’un rol dual. Els encarregats de regular i fer les normes del futbol s’han considerat a ells mateixos com els únics legitimats per poder organitzar competicions, i com que també exploten econòmicament i se’n beneficien poden sortir perjudicats davant l’entrada de nous actors que organitzin altres competicions. Un paral·lelisme entenedor podria ser un escenari on la institució reguladora encarregada d’atorgar llicències bancàries per poder operar també prestés serveis bancaris en els mateixos termes, cosa que faria que tingués tots els incentius per no permetre l’entrada de nous competidors i denegar totes les autoritzacions, ja que aniria en detriment de la seva quota de mercat i els seus beneficis.
En aquest mateix sentit, la magistrada declara que els comunicats emesos per la FIFA i UEFA, juntament amb algunes lligues i altres federacions esportives nacionals, com la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), també són contraris als referits articles sobre les pràctiques proscrites en matèria de competència a la Unió. Aquests comunicats tenen elements d’un acord concertat entre diversos operadors econòmics amb una posició dominant al mercat per tal de dissuadir un competidor d’entrar al mercat, cosa que constitueix un abús d’aquesta posició de domini. La magistrada posa èmfasi en el fet que l’actuació de les federacions no volia només evitar el desenvolupament concret del projecte esportiu de la Superlliga, sinó que també volia evitar la implantació d’un nou competidor en l’organització de campionats esportius.
Tanmateix, cal tenir en compte que la magistrada també assenyala que aquesta resolució no suposa una autorització perquè la Superlliga es pugui dur a terme, i més tenint en compte que, en les circumstàncies actuals, no està gens clar que compti amb els suports suficients per poder-se materialitzar, després que diversos equips fessin pública la seva intenció de desvincular-s’hi. Aquesta sentència encara està subjecte a recurs d’apel·lació davant l’Audiència Provincial de Madrid i molt probablement també acabarà recorreguda davant del Tribunal Suprem. Així i tot, suposa un segon assalt contra els monopolis del futbol, després del pronunciament previ del TJUE i que, com diu la magistrada, “ha de posar les bases per encaminar-nos cap a un sistema de lliure competència en l’organització de competicions de futbol”.
