Una de les passions de caràcter mundial és la recerca de l’eterna joventut. Aquella fórmula màgica que desterra als confins de l’univers la idea de fer-se gran. No és que jo parli des de la meva gran experiència, en prou feines farà uns sis anys que es considera que he deixat de ser adolescent, però d’alguna manera penso que el canvi vital és summament gran i complicat. Per tant, no m’estranya que la gent segueixi desitjant una màquina del temps. Però, com tota benedicció té la seva creu, i és que ser jove actualment es tradueix en poca estabilitat econòmica, contractes inestables i salaris massa baixos per intentar construir un futur amb cara i ulls o bé sobreviure un present turbulent. És per això, que les ajudes als joves incrementen en èpoques d’inflació, una manera més que té el Govern d’intentar salvar els pocs recursos que tenim.
La última gran idea aprovada -que no deixa de ser una bona notícia- és l’ampliació de la T-Jove als 30 anys, que per a tots aquells que desconeixeu la seva funció, és aquella targeta verda que et permet moure’t per Catalunya a un preu reduït només per ser jove. Doncs bé, fa cosa de menys d’una dècada, el 2007, aquesta targeta es va ampliar fins als 25 anys, és a dir, el Govern considerava que amb aquesta edat ja no es necessitaven descomptes, ja que l’estabilitat financera de la joventut arribava abans. Ara, tres dècades sembla la xifra perfecta per deixar de pagar descomptes, el que es tradueix en un increment de la manca d’estabilitat financera, dit en altres paraules, els meus pares amb 25 anys podien pagar una hipoteca i a mi el banc em tancaria la porta a la cara abans d’obrir boca.
Aquest és el gran problema de la societat en la que ens ha tocat ser joves. Una que abans de posar-se a arreglar problemes transcendentals, com la falta de contractes dignes, la taxa d’atur juvenil o el retard de l’emancipació, es dedica a anar allargant períodes de joventut. Per posar xifres a les afirmacions, el primer trimestre del 2022, 129.000 joves entre 25 i 35 anys no tenien feina i des de l’any 2000 al 2021 la sobrequalificació rondava el 33,7%, el que implica que part dels joves que sí que tenien feina, tenien massa estudis per les feines que feien. I no és que les dades d’emancipació siguin gaires més esperançadores. De fet, l’informe La muntanya russa de la precarietat juvenil, elaborat per Avalot – Joves de la UGT apunta que en els últims 12 anys la taxa d’emancipació juvenil ha disminuït en més de 10 punts. El que constata que no només costa trobar feina, sinó que pagar un lloguer amb els sous aconseguits encara és més complicat, però tranquils, que casa no, però transport públic més barat sí.
No em malinterpreteu, sentir-se jove pot ser una sensació meravellosa, però canvia el paradigma quan va lligada a la seguretat que trigaràs encara cinc anys més en arribar on els teus pares eren a la teva edat. Perquè no ens enganyem, pujar l’edat de la T-Jove, igual que les ajudes al lloguer són els pegats de problemes socials molt més grans. No cal ser un geni per saber que els joves ens estem convertint en una de les generacions més preparades i amb menys oportunitats. Mentrestant, però, ens van regalant anys de joventut, un caramel enverinat que a primera vista sembla solucionar un problema social, però que ben mirat, pot ser caldria millorar l’estabilitat financera dels joves en comptes d’allargar-los el patiment econòmic que és avui dia la joventut.
Moltes vegades, culpabilitzem els joves d’aquesta situació o se’ns titlla de “generació de vidre”, aquells que no hem sabut mai com funciona el món o les coses que calen sacrificar. Cal recordar, però, que nosaltres no hem triat ser joves eternament, de fet, vendria la meva joventut al diable si d’això depengués la meva estabilitat financera. Però aquesta afirmació sembla anar -contra tot pronòstic- en contra de les decisions governamentals, que se’ls veu molt capficats en la necessitat d’allargar la joventut. Quantes pujades de T-Jove caldran per reconèixer que el problema és més gran que un descompte puntual o un perllongament de tarifes reduïdes? Perquè si ens ho plantegem, pot ser sí que hem descobert el secret de l’eterna joventut, però a canvi de renunciar a l’eterna estabilitat econòmica i financera.
