Les marxes pageses que van desaparèixer del panorama català la passada setmana tenen rèpliques arreu del planeta; també als Estats Units, a on, precisament, no és l’excés de burrocràcia el que els preocupa. Un granger de Missouri s’ha fet viral la darrera setmana al supervivent TikTok nord-americà, desesperat per la desaparició de les ajudes públiques a la producció alimentària local que havien sostingut durant dècades un sector primari local incapaç de competir amb les terribles condicions laborals i sanitàries que ofereixen la carn i les verdures de mercats tercers. La congelació del pressupost del departament d’Agricultura, encarregat de l’assistència als agricultors, ha aturat el fonament de bona part de la cadena alimentària nacional. “Si l’aturada va més enllà de dues o tres setmanes, ens haurem d’endeutar o, fins i tot, considerar molt seriosament tancar les nostres explotacions”, alertava. Un lector ràpid es podrà preguntar: un moment, no va guanyar Donald Trump les eleccions amb molta diferència als estats agrícoles dels EUA? I no va prometre obertament retallades a l’USDA? Doncs sí. D’aquí un cada cop menys amagat gaudi entre els demòcrates propis i aliens, a l’espera del patiment sense precedents que la nova Casa Blanca pot infligir a tot el planeta. Per primer cop, els primers a passar-ho malament són ells.
Les xarxes socials també s’han omplert de clips de dones blanques que han estat acomiadades de les seves posicions corporatives, tant al sector privat com a l’administració, després de descobrir que, efectivament -i malgrat complir amb tots els criteris de mèrit i experiència necessaris per als seus rols-, les seves contractacions havien format part de programes d’Affirmative Action; iniciatives d’igualtat presents durant anys per garantir l’accés a llocs de feina de qualitat a dones, persones no blanques o migrades. I el mateix lector, altament informat sobre l’actualitat de l’Imperi -que, per algun motiu, ens importa tant a 10.000 quilòmetres de les seves desgràcies- dirà: un moment, no va guanyar Trump el vot popular entre les dones blanques amb un marge històricament elevat? I no va prometre obertament cancel·lar tots els projectes de diversitat i inclusió en la contractació? De nou, sí. Res d’això s’ha fet amb nocturnitat i traïdoria: El president sempre ha estat això. I Milei, amb la seva criptomoneda fraudulenta i prou ego per dir a les víctimes del delicte que “sabien a on es ficaven”. I, en el seu moment, Bolsonaro. Per això, enmig de l’horror, hi ha un cert delit; com si el poema de Martin Niemöller es recités aguantant-se hom una rialla violenta.
Els vídeos virals dels grangers conservadors -evidentment- són plens de respostes de votants demòcrates amb emojis insultants i sonors Fuck around and find out; un schadenfraude que les víctimes no han entès. “Això no va de qui va votar què; va d’estar tots junts i solucionar el problema”, deia un dels agricultors, votant del candidat que ha intentat eliminar sense èxit la ciutadania per naixement, que ha esborrat del mapa tot reconeixement a les persones trans i que ha deixat morir persones malaltes a l’estranger perquè els hi ha retallat del pressupost federal l’assegurança mèdica. Es fa difícil que la primera resposta no sigui “gaudeixin el seu vot”. I, lluny de la culpa, crec que és legítim; fins i tot políticament operatiu. Les apel·lacions morals de les forces democràtiques són completament inútils, precisament perquè la ultradreta, amb tots els seus cognoms, té la seva pròpia moral. No es dedica a eliminar la crueltat, sinó a reencaminar-la: agafar el que pateixo jo i donar-li-ho a algú altre; preferiblement algú diferent. En altres paraules, ningú recuperarà un votant ultra acusant-lo de ser una mala persona. Ara bé, acusant-lo de ser idiota, potser és una altra història. Un tuitaire estatunidenc deia fa poc que, sovint, quan conversa amb un trumpista, espera “saltar l’escletxa epistèmica”; trobar els llocs comuns i entendre, sense compartir-los, els motius pels quals ha pres la decisió que ha pres. “Però mai ho aconsegueixo, perquè simplement hi ha un desconeixement gegantí de les coses de les quals parlen”. Buf.
Dels quatre o cinc punts discursius que l’equip de comunicació del president Salvador Illa hi ha redactat per a totes les seves compareixences públiques, només una guarda una certesa programàtica: un país sense institucions és un país fallit. I diria més: un país sense institucions ben fonamentades, finançades; sense institucions que es vulguin pràcticament infinites, en cap cas pot funcionar. L’experiment trumpista és aquest -el que mai es van atrevir a realitzar els seus predecessors; els Reagans i Bushes que, malgrat tot, sabien que vivien de la cosa pública com un més-: què passarà si fem una societat d’individus i famílies? Si no hi ha res, cap edifici, cap força humana, que es fonamenti, ni que sigui tangencialment, en la preservació del bé comú? Doncs que les executives són acomiadades, i els grangers deixen de produir. Que mor la pacient d’un hospital a Myanmar perquè Elon Musk ordena que se li talli l’oxigen. I que, a l’espera del nostre torn a l’escorxador, sentim un culpable i dolorós gaudi per aquells que es pensaven que tot això no anava amb ells. Ja ho deia Gila: Me habéis matao al hijo, pero lo que nos hemos reído…
4 
3 
