Finalment, el PSC ha desencallat els pressuposts de la Generalitat d’enguany. El gest té importància econòmicament. És obvi que la tramitació parlamentària eximeix el govern d’una sèrie de tràmits que haurien complicat molt més l’aplicació d’unes partides que són necessàries en tots els àmbits: social, econòmic, cultural… Que afecten -i això és innegable- el benestar de tots els catalans. Unes partides que impacten de manera directa en el progrés immediat del país. I això -caldrà remarcar-ho una vegada i una altra-, malgrat que el finançament de Catalunya continua patint els efectes d’una llei obsoleta que contribueix a l’empobriment del país. Injusta des de tots els punts de vista i que cap govern espanyol s’atreveix a encarar.
També la decisió té una importància política. Els socialistes saben que amb l’aprovació permetran que el govern de Pere Aragonès esgote la legislatura, ni que siga a costa de prorrogar els pressuposts l’any que ve. El PSC ajuda Esquerra? No deu ser aquesta la intenció. No en té cap necessitat, però, en tot cas, l’afebliment excessiu d’Esquerra i la possibilitat d’avançar unes eleccions que se superposen o puguen coincidir amb les generals de l’Estat tampoc li resulta cap ganga.
En tot cas, ja hi ha pressuposts, i això afavoreix combatre els efectes d’una crisi que muta contínuament i que afecta tots els àmbits econòmics del país: des de les empreses fins a les precarietats que han d’enfrontar els sectors socialment més perjudicats.
El punt que resulta més curiós de tota aquesta jugada són les condicions que han imposat els socialistes per prestar el seu suport: desencallar políticament una sèrie d’infraestructures que la patronal i les entitats que podem identificar amb l’establishment del país consideren necessàries: el Quart Cinturó, l’aeroport, el Hard Rock de Tarragona… Unes infraestructures que totes -una a una- tenen una gran contestació social, sobretot en la part del territori que afecten més directament. Unes infraestructures necessàries i que govern i socialistes per ara no han detallat, precisament per evitar alterar abans d’hora tots aquests agents socials tan inquiets.
La gran incògnita, però, és una altra, més enllà també dels detalls necessaris perquè vagen més enllà dels gests i es concreten els projectes. La concreció real de totes aquestes infraestructures depèn de la voluntat del govern de l’Estat i del finançament que hi puga aplicar a través d’uns pressuposts que encara no les contemplen. Seria ridícul -i constituiria una peça indesitjable en el sainet crònic que patim- que, després de tota la brega que hi hagut entre socialistes i republicans, tot això quedara en foc de borumballa perquè les obres del Quart Cinturó o l’ampliació de l’aeroport del Prat tornaren a ajornar-se per enèsima vegada.
