Van passant els anys i, malgrat que les opcions polítiques intenten marcar allò que en diuen perfils diferents, a l’hora de la veritat el punt comú que més les fa semblants és una necessitat desbocada de controlar-ho tot. I òbviament i també, l’economia. Cada administració actua dins l’àmbit de les competències que li correspon, però, per poc que puga, cadascuna també sense excepció desborda el seu espai i envaeix el dels costats.
En el cas dels ajuntaments la regulació de les activitats que depenen dels seus permisos municipals pot arribar a convertir-se en un autèntic drama. El cas més feridor en els darrers anys ha estat l’ajuntament de Barcelona. Els Comuns entenen la política com la necessitat de canviar la realitat a colp de ban i decret. L’argumentació pretesament progressista serveix per imposar un model econòmic basat en una suposada economia alternativa, no contaminant, sostenible i pretesament socialitzant. A l’hora de la veritat totes aquestes bones intencions esdevenen un control estricte de l’activitat econòmica que la redueix a la inanició. Qualsevol empresa que pretenga exercir una activitat a la capital del país ja sap de sobres el calvari que ha de passar entre permisos administratius que no acaben d’arribar mai i arbitrarietats que desanimen qualsevol incaut que fins i tot puga compartir una part d’aquesta doctrina.
En el cas de la Generalitat des que Artur Mas va anunciar les primeres mesures desburocratitzadores fins ara s’han acumulat els gestos que al final no han portat enlloc, perquè les traves administratives continuen dissuadint qualsevol que no puga emigrar o traslladar el negoci a qualsevol altre territori amb menys voracitat administrativa. I això, sense comptar amb l’augment continu de la pressió fiscal que proclamen que té intencions igualitàries, però que en realitat grava l’activitat econòmica dels contribuents i de les empreses catalanes fins al punt de fer-les molt menys competitives.
En el cas de l’Estat, la gran economia espanyola s’articula des del BOE i el marc regulador ha convertit les pretensions liberalitzadores de la Unió Europea igualment en una declaració d’intencions falsa i tramposa. Quan els periodistes caricaturitzen i assenyalen la llotja del Bernabeu com l’espai privilegiat on es prenen les grans decisions i s’acorden les grans excepcions s’enganyen poc. Tant se val que siga el Bernabeu o els menjadors privats de la Moncloa. Espanya es continua governant com un cortijo, amb lleis improvisades a mida i sovint a colp de decret.
L’impost sobre els guanys extraordinàries de les energètiques n’ha estat un exemple més. El darrer. Que un tribut pensat perquè l’Estat compense part dels avantatges que regala a les grans empreses del sector acabe ensorrant una comercialitzadora del mercat que intenta fer-se pas entre un monopoli encobert confirma, una vegada més, que qui no és a la taula del Bernabeu -o de la Moncloa- no hi compta. Europa pretén liberalitzar. Espanya regula només amb la intenció de beneficiar els amics i asfixiar els indiferents amb la legislació vigent.
