El Juny de 2016 vaig tenir l’ocasió de viatjar a San Francisco per participar al congrés anual d’Apple, on es presenten els nous productes i actualitzacions de software i es congrega l’ecosistema de programadors, enginyers i empreses vinculades a la marca. Apple llogava el mateix centre de conferències cada any, el Moscone Center, molt cèntric: al costat de Union Square – que vindria a ser la Plaça Catalunya de San Francisco – al barri de SoMa, el mateix on hi ha les oficines centrals de Twitter a les quals Elon Musk va entrar amb una pica de lavabo agafada en braços. El 2016 va ser la darrera edició de la trobada anual d’Apple que es va celebrar a San Francisco; de 2017 en endavant es va moure a la ciutat de San José, i d’ençà del Covid es fa en format online, en el qual d’aquí dues setmanes es presentaran previsiblement les anticipades ulleres de realitat augmentada que s’especula que tindran el nom d’Apple Reality Pro.
No em va sorprendre gens que el 2016 fos l’última edició d’aquest esdeveniment a San Francisco. La situació era dantesca: dotzenes de locals en lloguer o abandonats, tots els carrers en obres, amb tanques de construcció i fustes per salvar els forats oberts a l’asfalt. Enmig de la gimcana de provisionalitat s’acumulaven incomptables persones amb visibles problemes d’addicció que els residents locals havien après a ignorar per complet, però que terroritzaven als visitants estrangers. A la sortida d’hotels d’alta gamma com el Hilton o el Marriott s’acumulaven els xofers que havien d’acompanyar als viatgers de negocis des de l’hotel fins a les oficines de Twitter, Salesforce o altres grans tecnològiques amb oficines centrals a San Francisco, que en molts casos estaven a una o dues illes de distància de l’hotel però comprensiblement els amfitrions volien evitar que quedessin en estat de xoc al comprovar la situació de la ciutat.
No he tingut ocasió de tornar a la ciutat però tot llegint la premsa nord-americana intueixo que la situació ha anat a pitjor. Els darrers dos o tres anys ha aparegut el terme doom loop (espiral de fatalitat) per referir-se a l’estat de la ciutat. El tancament de locals i oficines s’ha continuat propagant fins que ha arribat als supermercats: es va viralitzar el cas del supermercat Whole Foods, que va intentar tancar la majoria dels seus productes en armaris de vidre i urnes antirobatori però la situació era tan greu que va acabar clausurant en no poder gestionar l’excés de criminalitat i la baixada de vendes causada per l’abandonament dels residents locals i de les oficines de la zona. La consultora immobiliària CBRE xifra en un 30% l’espai d’oficines que està actualment disponible al centre de la ciutat, o 3 milions de metres quadrats, rècord històric.
Hi ha consens en identificar el drama que engoleix el que havia estat la prestigiosa capital de Silicon Valley, i la discussió sembla centrar-se ara identificar les possibles causes per posar solució al problema. Alguns dels elements es repeteixen a la majoria de debats: primer, una rigidesa extrema de l’administració local que ha impedit adaptar amb agilitat els canvis d’ús i ha provocat la desertització de barris sencers tot esperant permisos d’obres que no arriben: s’ha introduït una taxa d’uns 700 dòlars que cal pagar per tenir dret a que un funcionari municipal revisi un projecte d’obres, un tràmit que de mitjana trigarà diversos anys a resoldre’s degut a la gran proliferació de noves ordenances sobre les que cal garantir compliment. Segon, unes directrius d’ordre públic laxes, guiades per la comprensió i empatia envers la problemàtica de l’addicció, però que ha acabat permetent-ne el creixement fins a desbordar la capacitat dels sistemes de protecció social i ordre públic. Els governs locals han relativitzat la criminalitat i fins i tot han reduït els tipus penals de determinats robatoris i acomodat taxes de reincidència absurdament altes, la qual cosa ha servit per atreure delinqüència d’altres regions d’Estats Units.
El cas de San Francisco és un recordatori per a totes les ciutats d’arreu del món que el benestar i el lideratge es poden perdre molt ràpidament. Algunes de les causes subjacents que es citen a tots els articles, reunions i llibres sobre la qüestió – excés normatiu, lentitud de permisos, rigidesa urbanística, laxitud excessiva en ordre públic, relativització dels furts i del dret a la propietat – són també elements de debat a altres geografies, fins i tot a la campanya d’eleccions municipals a la qual estem immersos. San Francisco ens demostra que la distància entre la ciutat on tothom voldria viure i l’infern on ningú vol viure és curta i ràpida, i depèn de qüestions més mundanes del que ens imaginem.
