Els aldarulls a Salt d’aquesta darrera setmana han encapçalat les notícies i han generat una gran controvèrsia. El desallotjament del líder de la comunitat islàmica de la ciutat va encendre la flama de la indignació contra la policia, que té el paper antipàtic de fer fora del pis les persones que no paguen la hipoteca o el lloguer. El municipi acumula anys d’una alta pressió per a majors ajudes socials, atès que té una situació econòmica molt complicada i una població d’origen africà superior al 46%. L’habitatge només és un símptoma de problemes molt més profunds.
L’Ajuntament de Salt va comunicar a la premsa que l’imam havia sol·licitat recursos econòmics al consistori, però que la seva petició va ser denegada perquè el seu sou era superior al màxim permès per rebre aquest tipus d’ajudes. Segons els requisits estipulats, a partir de cert llindar d’ingressos una persona perd els drets a ser compensat monetàriament per viure a Catalunya. Al marge del debat sobre si el nostre sistema assistencial és insuficient o bé massa generós, cal assenyalar que està dissenyat d’una manera completament contrària als principis de la racionalitat econòmica. La discontinuïtat en els requisits incentiva que les persones que aspiren a rebre’ls romanguin en la precarietat i procurin amb tots els seus esforços no millorar la seva situació econòmica, motivades per la por justificada de perdre diners si troben una feina millor.
Posem un exemple entenedor i pel qual hi ha transparència en els criteris: l’Impost de Transmissions Patrimonials. El tipus general és del 10%, però si el comprador té menys de trenta-tres anys i cobra menys de 36.000 euros anuals només ha de pagar-ne la meitat, el 5%. Per tant, un comprador d’un pis de 200.000 euros pot haver de pagar-ne bé 20.000 o bé 10.000 segons si aquell any el seu sou cau a una banda o l’altra del llindar. Algú pot pensar que aquest diferencial no serà tingut en compte a l’hora de valorar noves oportunitats professionals o canvis de feina? Aquest mateix efecte el trobem en el ventall de subvencions i d’assistències que ofereix l’administració, des de l’Ingrés Mínim Vital al lloguer social passant per totes les beques, subsidis i descomptes.
Aquest problema es reprodueix amb diferents matisos en altres països occidentals, però els Estats Units destaquen per tenir un disseny sorprenentment assenyat d’ajudes socials vinculat a la renda, anomenat Earned Income Tax Credit. Aquest sistema es basa en dos principis fonamentals. El primer és que la persona, per poder-hi participar, ha d’ocupar un lloc de treball. Aquest punt és important a l’hora de minimitzar l’oportunisme de la gent que se’n volgués aprofitar. El segon principi és que aquells que menys cobren, menys paguen, fins a tal punt que per sota d’un llindar, el treballador no paga impostos a l’Estat, sinó que en rep, tal com si fos un impost negatiu a la renda. Així, sense salts ni discontinuïtats, els treballadors no tenen recança a l’hora de buscar millors oportunitats laborals, perquè el sistema garanteix que un salari superior no suposarà mai una pèrdua de nivell de vida, contràriament al sistema català.
No voldria pas afirmar que els problemes de Salt s’arreglarien modificant les normes sobre com s’ha de rebre l’ajuda pública, però alhora tampoc podem negar que els problemes del municipi gironí provenen de les decisions polítiques i administratives sobre el model assistencial. Si aspirem a solucionar-los, podríem començar per la racionalització dels criteris i apropar-nos a models existents en altres països que demostren un nivell de maduresa i reflexió sobre polítiques públiques superior al nostre.
