El passat dissabte va tenir lloc la manifestació convocada pel Sindicat de Llogateres per exigir una rebaixa dels preus dels lloguers. Entre d’altres, aquesta associació exigia als poders públics una reducció del 50% dels preus dels lloguers, l’establiment de contractes d’arrendament de caràcter indefinit, o recuperar els pisos buits per tal d’augmentar l’estoc d’habitatge disponible. Segons els organitzadors, la manifestació va agrupar un total de 170.000 persones, mentre que la Guàrdia Urbana va xifrar-ho en al voltant de 22.000.
El Sindicat de Llogateres diu ara que cal avançar cap a una ‘vaga de lloguers’. A diferència de, per exemple, les vagues per motius laborals, que compten amb una protecció constitucional i legal, aquesta acció — semàntica a part — no seria cap altra cosa que un incompliment col·lectiu dels contractes d’arrendament subscrits per part dels llogaters. D’altra banda, cal dir que aquest tipus d’acció no és nova. Per exemple, l’any 1931 es va dur a terme una vaga de lloguers convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), i s’estima que va tenir un seguiment d’unes 100.000 llars.
Segons consolidada jurisprudència del Tribunal Suprem, l’incompliment d’una mensualitat pot constituir una condició resolutòria del contracte d’arrendament (entre d’altres, STS 1219/2008). Tot i que recentment aquesta jurisprudència ha estat matisada en funció de la concurrència de circumstàncies molt concretes per part dels inquilins (STS 1065/2024). Els impulsors d’aquesta mesura farien bé d’explicar de manera clara i detallada la implementació d’aquesta mesura, així com les seves eventuals conseqüències. En cas contrari es córrer el risc que algunes persones s’hi sumin sense ser plenament conscients dels seus possibles efectes. El que busca aquesta acció es provocar una major visibilització del problema mitjançant la saturació dels jutjats, ja que per instar el procés de desnonament en cas d’impagament caldria interposar les respectives demandes per la via civil. En cas que fos una acció massiva i generalitzada, i donat els limitats recursos amb què compta l’administració de justícia, la saturació seria evident. Els organitzadors han posat sobre la taula l’establiment de caixes de resistència per tal de sufragar les despeses d’aquells que se sumin a aquesta acció.
D’altra banda, l’establiment de contractes d’arrendament indefinits no seria altra cosa que retornar al que ja disposava l’article 57 de la Llei d’Arrendaments Urbans dictada l’any 1964 pel legislador franquista. L’esmentada disposició establia la pròrroga forçosa dels contractes d’arrendament quan arribava la data d’expiració. I no només això, sinó que també existia la possibilitat que el dret d’ús de l’immoble pogués ser transmès a cònjuges i fills. El que popularment es coneixen com a ‘contractes de renda antiga’. Aquesta regulació va ser substituïda pel conegut com a Decret Boyer, que imposava una liberalització parcial del mercat de lloguer, i el seu article novè suprimia la pròrroga forçosa que havia decretat la legislació franquista. En aquest mateix sentit, també cal tenir en compte la literalitat del Codi Civil sobre l’arrendament de coses, on una de les parts s’obliga a donar a l’altre el gaudi o ús d’una cosa per temps determinat i preu cert. El que sí que ha permès la jurisprudència és que les parts pactin voluntàriament una ‘duració indefinida’, sense que això impliqui la pròrroga forçosa prèviament esmentada, i podent les parts instar la resolució del contracte quan així ho vulguin.
La problemàtica de l’accés a l’habitatge no és una cosa que tingui solucions de fàcil implementació a l’abast a molt curt termini. Tots els actors implicats en el debat públic farien bé d’explicar la viabilitat de les seves propostes i de garantir l’adequació de les seves peticions a la realitat jurídica i fàctica.
