En les darreres setmanes hem analitzat les conseqüències de la política aranzelària desplegada per la nova administració Trump. Ens hem centrat, en particular, en les eventuals conseqüències més immediates i en els nombrosos errors metodològics en el càlcul dels percentatges dels aranzels establerts. Avui, però, cal posar el focus en altres impactes menys visibles que han estat posats de manifest per l’evidència empírica disponible.
Un treball recent publicat al National Bureau of Economic Research (NBER) analitza l’impacte de les guerres comercials —en especial, la mantinguda durant el primer mandat de Trump contra la Xina— així com de sancions com les imposades a Rússia després de la invasió d’Ucraïna. La principal conclusió és que mentre que la majoria d’empreses redueixen dràsticament el seu comerç amb els països sancionats, les empreses amb vincles governamentals fan exactament el contrari —incrementen les seves importacions en prop d’un 30%.
Això posa de manifest el paper discret però estratègic que juguen les empreses amb connexions institucionals. Ja sigui per la seva capacitat de gestionar millor la incertesa política, o per disposar d’accés privilegiat a informació i recursos, aquestes organitzacions es converteixen en els veritables guanyadors d’un conflicte on, aparentment, tothom hi hauria de perdre.
El cas resulta especialment il·lustratiu si ens fixem en la guerra comercial amb la Xina. Malgrat els aranzels i el to bel·ligerant de Washington, aquestes empreses ben connectades van saber moure fitxa: van augmentar les importacions, probablement aprofitant la caiguda de preus o els buits de mercat deixats per competidors més vulnerables. No estem parlant només de “resiliència”, sinó d’un avantatge estratègic generat per la mateixa política que pretenia frenar-les.
Aquest patró no es limita a un país o un context. Els autors de l’estudi remarquen que aquest comportament no es reprodueix en empreses similars sense vincles governamentals, ni tampoc en altres regions no afectades per conflictes comercials actius. És una resposta específica a la política de sancions, i això ens obliga a repensar profundament la naturalesa dels incentius que aquestes mesures generen.
En un món globalitzat i altament interdependent, qualsevol sacsejada —com una guerra comercial— pot tenir ramificacions complexes i inesperades. El treball d’aquests investigadors suggereix que les polítiques comercials haurien de ser molt més precises i curoses, ja que poden acabar provocant distorsions que només afavoreixen una minoria privilegiada. Mentre el relat oficial presenta les guerres comercials com una forma de protegir els treballadors nacionals, la realitat que emergeix és que aquestes batalles poden acabar beneficiant els actors més insiders del sistema. Les empreses amb accés a l’administració, influència o experiència institucional no només sobreviuen, sinó que prosperen quan altres col·lapsen.
En aquest sentit, el treball convida una important a la reflexió: a qui beneficien realment les guerres comercials? Si l’objectiu era reforçar el teixit industrial domèstic i castigar les potències rivals, el resultat, segons aquest estudi, és que s’ha creat una classe d’empreses blindades que saben pescar en aigües tèrboles. Potser ha arribat l’hora de canviar el focus: més que parlar de “guanyar” o “perdre” guerres comercials, caldria entendre qui juga realment la partida i amb quines cartes. Aquest treball ens deixa una cosa clara: no sempre són els que surten a la fotografia oficial.
