Una setmana després que el Congrés dels Diputats decidís no convalidar el Reial Decret-llei 9/2024 òmnibus, que incloïa una bateria de mesures enormement heterogènies, el Govern espanyol ha decidit tornar a aprovar un Reial Decret-llei (RDL) pràcticament idèntic. Aquesta vegada sembla que s’ha assegurat els vots necessaris per aconseguir la convalidació abans de promulgar-lo, i tot indica que aquesta vegada sí que superarà el tràmit parlamentari.
En primer lloc, no hi havia cap circumstància que justifiqués la inclusió de mesures tan disperses en una sola norma, que es podien haver tramitat de manera separada, en el que sens dubte ha constituït l’enèsim exercici d’ús i abús del RDL al que, per desgràcia, ja ens hem acostumat. Recordem que els RDLs son una disposició legislativa de caràcter provisional, és a dir, una norma amb rang de llei que, a diferència del procediment legislatiu ordinari, no té origen en el poder legislatiu. Constitueix, per tant, una alteració temporal de la separació de poders. Abans del transcurs de 30 dies, el poder legislatiu ha de decidir si el convalida o no. En cas de no fer-ho, la norma s’entendrà derogada, i ja no desplegarà l’eficàcia jurídica de la qual ha estat revestida en els primers dies abans de sotmetre’s a votació. Segons la Constitució, s’ha d’emprar en contextos molt concrets quan hi concorri una extraordinària i urgent necessitat, tal i com disposa l’article 86.1 de la Carta Magna, tot i que el Tribunal Constitucional ha reconegut – lamentablement – un ampli marge de discrecionalitat perquè el poder executiu decideixi si hi concorren aquests supòsits. És, per tant, una normativa de caràcter excepcional. Fins aquí la teoria. Ara passem a la pràctica.
Des de l’entrada en vigor de la Constitució s’han promulgat més de 700 RDLs. D’aquests, només set no han estat convalidats pel Congrés dels Diputats. Cinc dels set RDL no convalidats son dels governs de Pedro Sánchez. El president socialista s’ha convertit en el màxim exponent de governar a cop de RDL després que l’estiu del 2022 superés el nombre de promulgacions de Felipe González, amb només la meitat de temps de mandat. Incloent el primer RDL d’aquest 2025, el segon òmnibus consecutiu, el president incumbent ha recorregut a aquest instrument un total de 154 vegades. Això suposa aprovar un RDL cada 16 dies. Així doncs, lluny de constituir un instrument legislatiu d’excepcionalitat, el RDL s’ha convertit en un recurs plenament integrat en la dinàmica legislativa.
Un altre problema d’aquest ús abusiu del RDL és la inseguretat jurídica que genera en els ciutadans. El cas més paradigmàtic és el del RDL no convalidat l’any 2019, relatiu a mesures en matèria d’habitatge i lloguer, que modificava, entre d’altres, aspectes relatius a les fiances i la pròrroga forçosa dels contractes d’arrendament. Els contractes subscrits durant el període de vigència estan sotmesos a unes condicions diferents dels contractes que es van firmar abans de la seva promulgació i després de la seva derogació. Més recentment, la derogació del darrer RDL òmnibus ha comportat una situació de confusió per part de la ciutadania i els operadors sobre la revalorització de les pensions, les ajudes al transport públic o, fins i tot, les funcions públiques atribuïdes a alguna autoritat, com la supervisió dels continguts dels serveis digitals per part de la CNMC.
En resum, aquest ús indiscriminat del Reial Decret-llei no només altera l’equilibri entre els poders de l’Estat, sinó que també desvirtua la funció legislativa ordinària i genera inseguretat jurídica. L’eficàcia de les polítiques públiques no hauria de dependre d’un mecanisme que, per la seva pròpia naturalesa, hauria de ser excepcional. Un sistema democràtic madur requereix un debat parlamentari sòlid i una legislació previsible, no una successió de normes provisionals aprovades a cop de decret.
