La setmana passada vam analitzar la dimensió energètica de l’acord entre la Unió Europea i els Estats Units. Aquesta setmana ens centrarem en els possibles efectes comercials per la UE de les barreres comercials imposades a altres països. Les tensions comercials, quan no desemboquen en un col·lapse global, poden tenir efectes col·laterals inesperats. Un d’ells, com explica un nou informe del Banc Central Europeu, podria ser una baixada dels preus a mitjà termini a Europa, però amb eventuals conseqüències industrials adverses a més llarg termini.
Des de fa uns mesos, els Estats Units han tornat a carregar contra les importacions xineses. Amb l’última escalada aranzelària de l’abril, els productes xinesos suportaven taxes mitjanes del 135%. Tot i que des de llavors les tensions s’han reduït i ambdues potències s’han donat marge per negociar, els efectes es podrien fer notar de manera important. En aquest context, molts exportadors xinesos poden decidir redirigir part dels seus productes cap a altres mercats. I Europa, per composició de demanda i infraestructura logística, és una destinació natural. Segons el BCE, si la història es repeteix —com va passar el 2018 durant la primera guerra comercial entre Trump i la Xina—, les importacions europees procedents de la Xina podrien créixer entre un 7% i un 10% només el 2026.
Aquest augment de l’oferta tindria efectes econòmics tangibles. El BCE estima que, si es compleix l’escenari més intens, l’arribada massiva de béns xinesos forçaria una reducció de l’1,6% en els preus d’importació, i acabaria repercutint en una disminució d’uns 0,15 punts percentuals en la inflació general de l’eurozona l’any vinent. L’impacte seria especialment visible en béns com el tèxtil o els electrodomèstics, on la dependència europea de la Xina és més gran.
Els mecanismes de transmissió són relativament clars: més oferta, menys preus. Però també hi ha factors estructurals que fan que aquest cop Europa sigui més receptiva a la desviació comercial xinesa. Primer, la composició dels béns exportats per la Xina als Estats Units i a la UE és molt similar. Segon, gairebé tres quartes parts dels productes importats pels grans països de la zona euro ja tenen almenys un proveïdor xinès. Tercer, moltes empreses xineses han reforçat la seva presència logística a Europa des del 2018, triplicant les seves inversions en xarxes de distribució. I quart, el iuan s’ha devaluat, cosa que abarateix encara més els seus productes per al consumidor europeu. A tot això s’hi afegeix un detall important: molts fabricants xinesos —sobretot els orientats a consum final— encara tenen prou marge per ajustar preus sense entrar en pèrdues. Això fa més probable que baixin preus per guanyar quota de mercat, en lloc de simplement deixar de vendre.
Ara bé, no tot són bones notícies. Aquest escenari reflecteix la fragilitat del sistema comercial global i la vulnerabilitat d’Europa, atrapada entre l’agressivitat aranzelària dels Estats Units i l’estratègia de substitució d’importacions de la Xina. A curt termini, el consumidor europeu pot sortir guanyant en forma de preus més baixos. Però a mitjà i llarg termini, això pot posar més pressió sobre la indústria europea, especialment en sectors exposats a la competència de baix cost. Aquests efectes d’equilibri general posen de manifest una interdependència econòmica global cada cop més asimètrica: les polítiques aranzelàries i industrials d’un país poden alterar les dinàmiques productives d’un altre. En aquest cas, les barreres comercials dels Estats Units podrien estar accelerant a Europa la reorientació cap als serveis, en detriment de la producció industrial. Tot plegat torna a posar de manifest el deteriorament del sistema multilateral de comerç.
El BCE no fa cap judici normatiu. Només exposa dades i escenaris. Però és difícil no veure en aquest estudi un toc d’atenció. La UE ha de reforçar la seva autonomia estratègica, sí, però també ha de saber aprofitar els avantatges circumstancials d’un sistema internacional que està canviant ràpidament. I potser, mentre Washington i Pequín es barallen a cops d’aranzel, Europa pot fer el que millor sap fer: comerciar amb tothom i treure’n profit.
