Des de fa massa anys, els trens Rodalies han estat sinònims de baixa fiabilitat, de retards, d’infraestructura envellida i de mala gestió d’incidències. És segurament una de les marques que menys simpatia generen als catalans: ha esgotat la paciència del país a còpia d’exigir-nos demanar disculpes per arribar tard a tota mena de compromisos, d’angoixar-nos buscant combinacions creatives de mitjans de transport a darrera hora quan es produeix l’enèsim imprevist que no va acompanyat de cap idea o solució sinó del silenci en el millor dels casos, o d’informació incongruent i contradictòria en la resta. Així doncs, els fets de la setmana passada s’han desplegat sobre unes expectatives extremadament baixes. Sobre aquest punt de partida, una successió de greus accidents ferroviaris amb víctimes mortals arreu d’Espanya seguida d’una fallida sistèmica de tota la xarxa operada per Adif i Renfe a Catalunya, podria haver desembocat en manifestacions i una revolta social contundent. Hauria estat una opció plausible, penso. En canvi, el col·lapse s’ha desenvolupat d’una manera ben diferent: els catalans hi hem reaccionat amb estupor, amb incredulitat. El que separa aquest estupor de la possible revolta ciutadana probablement és l’espectacle comunicatiu. Els catalans encara estem digerint el sainet que ens ha ofert aquesta qüestió: rodes de premsa improvisades on es deia A i es feia B, altres on es deia B i es feia A, trens que circulaven, però màquines expenedores de bitllets que no els expedien perquè potser no circulaven, l’aparició del concepte de “tancament del servei” sobrevingut durant la seva prestació: baixi vostè a la següent parada que aquí aparco el tren i tots cap a casa, com bonament puguin – no en tren, en tot cas. La successió de diversos titulars d’”Última hora” cada dia. L’admissió tímida de l’evident situació de descontrol operatiu, també pel que fa a assumptes relacionats amb la seguretat dels passatgers, que un cop trencat el tabú ja es va anar desinhibint fins a acabar la setmana proclamant davant els micròfons que els trens a Catalunya no són segurs i cancel·lem el servei “fins que ho siguin”.
L’espectacle de mala gestió, de desordre, de caos comunicatiu i de descoordinació ha estat tan notable que els catalans ens hem quedat sense adjectius, en estat de xoc, tan superats per la col·lecció de desgavells de gestió que no som capaços d’articular la nostra opinió al respecte. L’escalada de despropòsits ha anat pujant esglaons fins a instal·lar-se, aparentment, en una nova realitat consistent en estripar els horaris de tren: es veu que se’ns proposa un període d’uns quants mesos (si no anys) on anirem a les estacions i plegarem els dits a veure quan passa el tren següent, en funció del que el caos operatiu permeti. Aquells qui tinguin compromisos importants que no es vegin en cor de sotmetre a tal joc d’atzar, podrien tenir la temptació d’agafar el cotxe, però es trobaran amb una AP-7 que sembla explorar els seus propis límits, també vorejant perillosament el col·lapse físic. I, davant l’evident impossibilitat de pensar cap truc mediàtic que permeti fer control de danys, tot plegat ja avança cap a un dur exercici de sinceritat: el sistema ferroviari està en situació de sinistre total, i com a premi de consolació, el que en queda en peu s’oferirà gratuïtament. Com als parcs de desballestament on pots anar a veure si tens sort i trobes aquella peça que li falta al teu vehicle, que pagaràs a preu de la voluntat, com no pot ser d’altra manera atesa la falta total de garanties i deplorable estat dels actius que hi ha allà.
La situació és pròpia de país fallit en el sentit més explícit i tangible del terme. Dues reflexions per afegir a la digestió – la primera: ara es parla i es parlarà de polítiques de manteniment i plecs de contractació, qualitat dels projectes i dels materials… aquests no són una casualitat caiguda del cel: són el resultat directe d’haver-se d’ajustar a uns llindars pressupostaris que són l’origen del greu problema de fons: com hem repartit la despesa pública, a Espanya, considerant que estem al rècord absolut de recaptació de l’Estat? S’ha assignat una part molt significativa, probablement exagerada, a partides de subsidis directes com ingrés mínim vital, prestacions directes sense cap incentiu constructiu… i a unes pensions que han acabat superant la renda mediana dels assalariats. Potser senzillament el que estem constatant és que l’assignació pressupostària proposada pel govern espanyol no ens permet tenir trens – i les trames de corrupció que semblen parasitar Adif no hi ajuden, és clar. La segona: el que ha passat els darrers dies equival a acceptar públicament que l’Estat no pot seguir prestant determinats serveis públics. Aquest escenari és greu en un context de recaptació màxima històrica, i evidentment no estava a l’horitzó dels ciutadans, que de moment estan prou ocupats intentant pensar com nassos s’han de moure, ara, pel país. Però probablement tampoc estava a l’horitzó dels gestors que protagonitzen aquesta aventura: alguns dels comunicats que s’han traslladat els darrers dies deixen veure, entre línies, un polsim de pànic, improvisació total i pèrdua absoluta del control de la situació de qui l’escriu… que resulta inquietant i delata la infraqualificació d’alguns dels perfils clau.
Arribats a aquest punt, i ara sí, sembla que amb totes les cartes sobre la taula, hi veig una única sortida: que els actuals gestors demanin disculpes i es produeixi un replegament massiu dels càrrecs de designació política vinculats a tot plegat, substituint-los per un exèrcit d’enginyers – si pot ser, els més grisos i rectes que trobin – que ignorin criteris com els talls de cinta, projectes faraònics, “deadlines” electorals i brindis al sol (recordem que fa poques setmanes Óscar Puente deia que pel mateix traçat actualment limitat a 160 km/h per seguretat se circularia a 350 km/h). La reconstrucció del sistema ferroviari serà un repte important, però n’hi ha un de previ: articular un sistema de governança funcional i liquidar com més aviat millor l’esperpèntic govern corporatiu de Renfe a Catalunya, que divendres semblava arribar al seu clímax derivant en una contradicció entre bàndols pública i conscient, televisada minut a minut.
