Rodalies Renfe a Catalunya és notícia cada dia. No debades. Hi ha més avaries que dies laborables. Fa temps que no es publica cap informe sobre l’efecte perniciós d’aquest desastre en l’economia de les persones i les empreses. Però la quantitat de treballadors que fan tard a la feina cada dia i que perden hores i hores per entrar o sortir de Barcelona o per viatjar entre localitats hipotèticament connectades per Renfe és incalculable.
Des que va arribar al govern José Maria Aznar, l’esforç econòmic ferroviari del ministeri de Foment es va centrar en la xarxa de l’Alta Velocitat Espanyola, que és un sistema la màxima aspiració del qual consisteix a lligar totes les capitals de les dites províncies amb la del regne. Les barbaritats que s’han perpetrat en nom d’aquest objectiu imperial també són incomptables. Els usuaris viuen aquesta pretensió dels governs entre la resignació i la il·lusió. Depèn de la inconsciència de cadascú. N’hi ha que estan molt pagats de poder anar d’Alacant a Madrid en menys de dues hores, però ni tan sols es pregunten per què triguen molt més per arribar a València o per què el viatge a Barcelona s’allarga tant com en els dels anys del Malagueño o el Sevillano.
Amb l’arribada al govern de Pedro Sánchez la prioritat sembla que havia canviat i el ministeri de Foment dedica un cert pressupost perquè Adif recupere una part de tot el temps perdut -tres dècades- en la xarxa de rodalies. La intenció finalment és correcta, però les conseqüències que se’n deriven compliquen encara més la vida als usuaris del servei. Perquè les afectacions de les obres s’afegeixen al mal estat general de les instal·lacions. Segons els que en saben trigarem anys encara a aconseguir una certa normalitat en aquest transport, que és vital per a les connexions viàries internes a Catalunya. I encara més quan entrar en automòbil a Barcelona s’ha convertit en un suplici.
La setmana passada les obres de l’R3 van provocar la queixa sentida de les associacions d’usuaris, que protesten perquè el tram tallat entre Mollet i el Figaró provoca unes alteracions que un precari sistema alternatiu d’autobusos és incapaç de pal·liar. Convé reconèixer el canvi d’estratègia del ministeri de Foment -que caldrà veure si mantindrà el pròxim govern-, però alhora cal denunciar l’escassíssima habilitat de Renfe per trobar mitjans alternatius al servei suspès per obres.
El nostre drama ferroviari de cada dia és com la cançó de l’enfadós. Els seus responsables, a centenars de quilòmetres de la realitat que atropellen, no en són ni conscients. La displicència i l’arrogància amb què tracten els usuaris són insuportables.
Hi ha una altra cançó de l’enfadós. La interpreta l’actual govern, que ara torna a demanar a Pedro Sánchez el traspàs “complet” de Rodalies si vol el suport d’Esquerra Republicana per a la investidura. No n’han tingut prou? El traspàs sense les enormes inversions que calen per dignificar mínimament el servei no té cap sentit. Que ho pregunten, si no, a l’expresident José Montilla, que va aconseguir una primera transferència absolutament enverinada.
