En els darrers decennis, la desigualtat en la distribució de la renda nacional ha experimentat un augment global i sostingut, especialment des de la dècada de 1980, amb una creixent concentració de la riquesa en l’1% i, encara més, en el 0,01% més privilegiat. Un aspecte destacat d’aquest fenomen, assenyalat per Thomas Piketty, és l’emergència d’un “capitalisme patrimonial”, on les grans fortunes es basen sobretot en el capital heretat, més que en iniciatives emprenedores. Aquesta tendència també es percep a Catalunya.
Podem observar-ho a través d’una anàlisi de les rendes declarades a l’IRPF. En aquest impost, les rendes del treball i d’activitats econòmiques s’inclouen en la base general, mentre que el capital mobiliari (dividends, interessos) i els guanys patrimonials (venda d’immobles o d’accions) tributen a la base d’estalvi. Les declaracions de la renda de 2022 a Catalunya mostren que, fins als 150.000 euros d’ingressos, el 95% de la renda prové de sous, atur o pensions. A partir d’aquesta quantitat, la proporció de rendes de capital creix ràpidament. Al tram entre 150.000 i 600.000 euros, el treball encara aporta més de la meitat dels ingressos, però el capital mobiliari i els guanys patrimonials ja representen una part rellevant. A partir dels 601.000 euros, aquestes rendes poden suposar gairebé dos terços del total, fet que implica que un segment molt reduït aconsegueixi grans beneficis, mentre la resta depèn de salaris gravats amb tipus més elevats. Des de 2008, a més, han caigut els ingressos de capital procedents de dipòsits i altres actius financers, però han augmentat els guanys patrimonials, els rendiments de béns immobles i els dividends, encara més concentrats en l’1% més ric.
Lluny de corregir-ho, l’IRPF presenta escletxes que beneficien qui concentra gran part del capital. És especialment problemàtica la distinció entre la base general, amb un tipus marginal que pot arribar al 47%, i la base d’estalvi, que té un sostre del 28%. Aquest diferencial afavoreix un tractament fiscal desigual. Per exemple, si les persones amb una renda d’entre 12.000 i 21.000 euros van guanyar de mitjana 903 euros pel seu estalvi el 2022 i, sense deduccions, els corresponia un tipus del 17%, aquelles amb una renda superior als 601.000 euros —que de mitjana van obtenir 1,1 milions d’euros— van pagar un 25%, només vuit punts més. Com a conseqüència, el tipus efectiu net (després de deduccions) esdevé menys progressiu en els trams de la població amb més ingressos, especialment a partir dels 60.000 euros, on se situen les rendes del capital. A més, l’IRPF és regressiu en l’última forquilla d’ingressos: el tipus cau a partir dels 601.000 euros i les 3.365 persones que integren aquest tram van pagar, de mitjana, menys impostos que aquelles amb ingressos entre 150.000 i 601.000 euros.
Aquesta manca de progressivitat a partir dels 60.000 euros anuals eixampla la diferència entre la minoria que viu de rendes patrimonials i la majoria que depèn de sous més gravats. Segons diverses estimacions, si el capital tributés igual que el treball, es recaptarien fins a 1.500 milions d’euros addicionals, al voltant d’un 0,6% del PIB català. Només amb eliminar la regressivitat del tram superior —on qui guanya més pot arribar a pagar menys que algú amb ingressos inferiors— s’obtindrien 900 milions addicionals, un 0,34% del PIB.
També cal considerar que les persones amb més patrimoni disposen de productes financers i societats instrumentals per ajornar o minimitzar impostos, una possibilitat a la qual la majoria de la població, que obté ingressos únicament per via salarial, no pot accedir. Això accentua la sensació d’injustícia i redueix els recursos disponibles per a serveis públics com la sanitat o l’educació, de gran benefici col·lectiu.
En definitiva, l’IRPF es manté com un impost bàsic per a la redistribució, però el seu disseny actual permet que el 0,01% més ric es beneficiï per davant d’altres contribuents amb una capacitat econòmica menor. Resulta imprescindible reformar la tributació de les rendes del capital, acostant-la a la del treball i reforçant la transparència en la difusió de dades, per tal d’evitar que mecanismes legals, però poc equitatius permetin eludir responsabilitats fiscals.
Així mateix, urgeix abordar la desigualtat en l’acumulació del capital que genera aquestes rendes (per exemple, a través de l’habitatge), de manera que se’n reparteixin millor els guanys o la població n’esdevingui copartícip. En aquest sentit, augmentar la participació pública i comunitària d’actius immobiliaris, patrimonials i de les inversions podria ajudar a reduir els guanys fruits de l’especulació i distribuir els guanys entre tota la població mitjançant la inversió pública i privada.
En un context de reptes socials i econòmics, promoure una distribució més equitativa i una fiscalitat justa no només és un imperatiu ètic, sinó també una necessitat per assegurar la sostenibilitat del model. Finalment, revisar les normes fiscals ajudaria a reflectir amb més precisió la capacitat econòmica real dels contribuents i a reforçar la legitimitat i la transparència del sistema davant de la ciutadania.
Aquest article és fruit d’un treball d’investigació realitzat amb la col·lega de l’Espai08, Alessandra Palomar.
