Més de dos i de tres amics m’han confessat darrerament que estan molt sorpresos pel meu optimisme inesperat. Jo, que normalment soc crític amb les coses que no acaben de funcionar bé, de sobte crec que anem pel bon camí. No m’he tornat boig: senzillament he observat al meu entorn un punt d’inflexió, un “click” després del qual ha aparegut un canvi d’actitud col·lectiu que m’agrada i que em fa tenir una certa esperança en el nostre futur com a societat. Em refereixo al canvi d’actitud d’aquells ciutadans i empreses que, després d’anys de resignar-se a complir religiosament amb el degoteig de noves obligacions, normes, regulacions i directrius que els arribaven de tots els nivells institucionals (Europa, estat, autonomia i municipalisme), han mutat completament la seva manera d’actuar quan el got ha començat a vessar. I, a partir d’aquest punt, els hi rellisca tot. “Doncs que em multin!”, com a filosofia de vida. Els exemples comencen a ser uns quants, i el meu optimisme creix a mesura que m’adono que se n’afegeixen de nous a gran velocitat i que, per tant, no és una anècdota sinó que realment el punt d’inflexió al qual feia esment existeix de debò.
La setmana passada es feia viral la notícia que ha aparegut el nou requisit estatal de registrar les gallines a un registre gestionat per cada comunitat autònoma. El que es pretén és que la senyora de poble de 81 anys que cada matí surt al jardí a recollir els ous de les seves cinc gallines entri al web de Gencat, iniciï sessió amb IDCat o certificat electrònic de la FNMT, descarregui un PDF, l’obri amb Adobe Reader, posi el seu nom, cognoms, telèfon, domicili, NIF, nombre de gallines i nom del veterinari, el guardi a l’ordinador, l’adjunti al tràmit i faci clic al botó d’Enviar. Es veu que això generalment no s’està fent, i que aquestes persones afectades estan dient “doncs que em multin!” quan algú els hi recorda que cal que facin aquesta gestió. En teoria haurien de multar-los a tots amb sancions d’entre 600€ i 3.000€, però no sembla realista pensar que hi ha prou funcionaris per tramitar expedients sancionadors a l’àmplia majoria de casos on algú té quatre o cinc gallines al jardí de casa.
A Espanya, l’1 de Gener de 2025 entrava en vigor una nova llei d’envasos que incorporava diverses obligacions noves. Una d’elles és la d’incorporar determinats elements a les factures de venda de béns, siguin industrials o comercials, per part d’empreses espanyoles: el codi que identifica l’emissor de la factura com a gestor de residus, el pes dels envasos utilitzats als béns que es facturen i l’import del cànon de gestió d’envasos corresponent al pes anterior. Per raons professionals, em trobo en la circumstància d’haver de revisar diversos centenars de factures cada setmana, de les quals tranquil·lament més de cent corresponen a empreses espanyoles. Doncs bé, no exagero si afirmo que, gairebé tres mesos després d’entrar en vigor la nova llei – i, per tant, si feu els números, unes 1.100 factures nacionals després – encara no n’he trobat ni una que incorpori tots tres elements. La mateixa norma exigeix que tots els envasos incorporin un pictograma amb el dibuix del contenidor de reciclatge on s’ha de dipositar, amb el simpàtic text “Al azul”, “Al amarillo” o “Al verde”. La llei és força barroera – per exemple, no preveu el cas en el qual l’envàs no porta cap mena d’impressió o serigrafia i per tant, en teoria, en aquests casos caldria igualment imprimir a partir d’ara l’envàs per constar-hi només el dibuixet del contenidor. I evidentment molts fabricants tenen altres coses a fer que comprar desenes d’impressores d’envasos, així que han passat olímpicament, raó per la qual no veureu gaires pictogrames dels quals faig esment. A algun despatx, algú ha dit “doncs que ens multin!”.
Algú pot pensar que tampoc n’hi ha per celebrar-ho tant, que aquests dos casos són situacions concretes que no ens eximeixen a la majoria de seguir vivint determinats abusos burocràtics. Però el meu optimisme no és en relació amb el fracàs del registre de gallines, sinó a què cada empresa i persona que ha trencat la barrera d’abraçar la desobediència davant d’un excés burocràtic, probablement aplicarà aquest criteri en més ocasions en el futur. Per tant, l’adhesió d’adeptes a la rebel·lió anti-formularis, codis identificadors, cànons, targetes que obren contenidors i certificats digitals és incremental, i acabarà complicant força les pretensions de les institucions que se sentien còmodes amb l’actual ritme d’introduir diverses noves obligacions cada any.
