El debat sobre les pensions a Espanya sempre es mou entre dos pols: d’una banda, la voluntat política d’oferir estabilitat i poder adquisitiu als pensionistes; de l’altra, la realitat demogràfica d’un país que envelleix ràpidament i que té un sistema de repartiment que només funciona si hi ha prou treballadors per finançar-lo i si a llarg termini la despesa en pensions no creix per sobre dels salaris. Entre totes dues forces, una peça clau ha anat i vingut del nostre ordenament: el factor de sostenibilitat, un mecanisme actuarial que ajusta les pensions inicials a l’esperança de vida i que existeix en molts sistemes avançats.
El darrer OECD Economic Survey: Spain 2025 reobria aquest debat amb claredat. L’OCDE recomana que Espanya “consideri establir un mecanisme d’ajust per esperança de vida”, com feia el derogat factor de sostenibilitat o com ja fan altres sistemes europeus com Suècia, Portugal, Països Baixos o Finlàndia. L’argument és senzill: si vivim més anys, cal repartir el cost d’aquesta longevitat extra d’una manera equitativa entre generacions, no carregar-la íntegrament sobre les generacions més joves.
Per entendre per què és important un factor de sostenibilitat, cal recordar com funciona un sistema de repartiment. Les pensions que cobrem avui es financen amb les cotitzacions d’avui. Si cada nova generació viu més anys, cobra la pensió durant més temps, i això fa créixer automàticament la despesa. Però aquesta major despesa no s’acompanya d’un increment equivalent de les cotitzacions, perquè la població en edat de treballar no creix al mateix ritme. Aquest desajust crea un dèficit estructural que el Tresor ja cobreix amb més de 40.000 milions d’euros anuals, una xifra que fa només cinc anys era de 15.600 milions.
Un factor de sostenibilitat corregeix aquesta dinàmica de forma gradual i automàtica. Si la generació que es jubila enguany viurà una mica més que la generació que es va jubilar fa cinc anys, la seva pensió inicial s’ajusta lleugerament perquè el total acumulat al llarg de la jubilació sigui similar. No obliga a treballar més temps ni redueix el poder adquisitiu posterior: simplement reparteix de manera homogènia un mateix “capital actuarial” entre més mensualitats. És una eina que garanteix l’equitat actuarial entre cohorts.
L’antic factor de sostenibilitat que va ser derogat a Espanya s’aplicava una sola vegada, utilitzava taules de mortalitat pròpies i es revisava cada cinc anys. L’impacte estimat era modest, sovint inferior a un 1% anualitzat, però prou per contenir la despesa futura sense necessitat de reformes traumàtiques. I, sobretot, no era cap invent exòtic. Suècia utilitza un sistema de comptes nocionals on la pensió inicial incorpora directament l’esperança de vida de la cohort. Portugal manté un factor de sostenibilitat explícit que redueix la pensió inicial quan la longevitat augmenta. Països com Dinamarca, Estònia, Itàlia o els Països Baixos vinculen l’edat legal de jubilació a l’esperança de vida projectada, de manera que l’edat ordinària puja automàticament si la població viu més anys. Són fórmules diferents, però totes responen a la mateixa lògica: adaptar el sistema a les dades demogràfiques de manera ordenada, previsible i automàtica, i evitar que els ajustos arribin tard i siguin molt més dolorosos. Tal com documenta l’OCDE al capítol específic sobre mecanismes automàtics d’ajust del Pensions at a Glance 2021, prop de dos terços dels països avançats utilitzen alguna fórmula automàtica per adaptar l’edat de jubilació o la pensió inicial als canvis en l’esperança de vida, precisament per reduir la necessitat de reformes discrecionals i millorar l’equitat intergeneracional.
Hi ha, a més, un avantatge institucional fonamental: els ajustos deixen de dependre de grans pactes polítics cada deu anys. En lloc d’esperar a tenir un problema de despesa disparat i veure’ns abocats a reformes brusques, el sistema es va adaptant de manera progressiva i automàtica, en funció de dades objectives de longevitat. És un mecanisme que elimina la vulnerabilitat del sistema a decisions polítiques discrecionals i aporta certesa tant als pensionistes com als treballadors. No és casualitat que els països que han incorporat factors automàtics fa dècades hagin evitat crisis sobtades perquè la sostenibilitat formava part del disseny inicial.
Les crítiques habituals a aquests mecanismes, com el fet que “retallen les pensions”, no són del tot precises. El que retalla pensions, i de manera molt més intensa, és no fer res i veure com la despesa creix fins a obligar el Govern de torn a adoptar mesures d’emergència, com augments d’edat de jubilació, congelacions, increments de cotitzacions o reduccions discrecionals. Un factor actuarial, en canvi, reparteix l’esforç de manera gradual i anticipada. I, sobretot, evita que una generació obtingui un guany implícit molt superior al de la generació anterior només perquè viurà més anys en mitjana.
En un país on la demografia no juga a favor i on la despesa en pensions ja apunta al 16% del PIB en poques dècades, la pregunta no és si necessitem un factor de sostenibilitat, sinó si ens podem permetre continuar sense. Potser va ser retirat massa aviat; potser el debat s’havia de reprendre més endavant. Però la realitat és tossuda: vivim més anys, i això és una bona notícia. Ara cal que el sistema s’adapti a aquesta bona notícia amb intel·ligència i justícia. Un factor de sostenibilitat és exactament això.
