Al llarg de la història recent han aparegut diverses propostes sobre com objectivar el concepte d’incertesa, és a dir, com mesurar la seva evolució al llarg del temps d’una manera estandarditzada. No és una qüestió menor: vivim en una economia global, amb amplis fluxos de comerç internacional i, per tant, influenciada pels mercats – des dels tipus de canvi de divises fins als riscos de subministrament de matèries primeres. Tots aquests elements reaccionen a sentiments com la por o la incertesa, i en conseqüència, evoluciona d’una emoció humana cap a un predictor econòmic, un element que exerceix una influència notable al compte de resultats de les empreses. Malgrat la coexistència de diversos índexs d’incertesa amb definicions lleugerament diferents, tots ells convergeixen aquestes darreres setmanes en dibuixar un escenari de màxims. Des de la ja famosa discussió mediàtica sobre la “motxilla de productes bàsics” que es va fer famosa durant els primers compassos del conflicte d’Ucraïna no havíem tornat a viure recomanacions catastrofistes… fins fa uns dies, quan el govern de Suècia llançava una recomanació als ciutadans sobre disposar d’un mínim de 90 € en efectiu i aliments bàsics davant la possibilitat d’un escenari catastròfic on les targetes de crèdit tampoc funcionessin. Per què passa tot plegat, com ens afecta i com ho podem gestionar?
Les societats occidentals hem anat acumulant durant la darrera dècada un conjunt de reptes no resolts – tampoc ara: la crisi climàtica, l’envelliment de la població combinat amb índexs de natalitat baixos, fluxos migratoris desiguals que tensionen els estats del benestar… A tots ells, s’hi ha sumat amb una velocitat frenètica algunes crisis geopolítiques majúscules. La primera d’elles, que podríem dir que va començar entorn de 2023, però no ha assolit una volada considerable fins fa tot just unes setmanes, és la de la intel·ligència artificial i els seus efectes. El que va començar com una il·lusionant oportunitat de canalitzar la innovació tecnològica en forma de més productivitat i menor càrrega de feina de baix valor afegit o repetitiva està donant pas abruptament a una realitat distòpica on les aplicacions algebraiques i els robots humanoides ocuparan una part significativa del mercat laboral. Les incerteses són absolutes: des de l’òptica més pragmàtica – com assignarem la riquesa, si no és en funció dels mèrits acadèmics i professionals? El valor afegit generat pels algorismes és suficient per garantir la continuïtat de l’estat del benestar, un cop repartit? – fins a la visió més humanística – amb què omplirem el temps, quins seran els propòsits vitals? Passarem els dies mentre els robots ens mantenen? –. Poden semblar reflexions estrambòtiques, dignes d’un episodi de Black Mirror, però els avisos de les personalitats més intensament involucrades en la qüestió ens haurien de posar en alerta.
La segona gran crisi, que ha aparegut com un bolet, és una nova i gravíssima escalada dels conflictes d’Orient Mitjà. Si bé qualsevol gran conflicte armat genera, per naturalesa, una disrupció global – des de la crisi d’Ucraïna fins al conflicte Israel-Palestina –, aquest cop la qüestió és més perillosa perquè afecta el cor del sistema financer global: la disponibilitat d’energia. L’àmplia majoria de crisis financeres del darrer segle han estat conseqüència de problemes de disponibilitat de fonts d’energia, i més concretament, de xocs en el preu del barril de Brent. Es fa difícil pensar que aquesta ocasió serà diferent, més aviat al contrari: no resulta gens reconfortant l’aportació del lideratge erràtic i impulsiu de Trump.
Així les coses, des de les empreses cal activar de nou el mode de màxima resiliència: decisions àgils i a curt termini; diversificació de tot: de clients, de proveïdors, de fonts energètiques, de divises, de geografies… També resulta més necessari que mai treballar amb horitzons folgats: no és el moment de complir pressupostos al mil·límetre, ni de cercar la màxima previsibilitat en la marxa dels negocis. La gran volatilitat requereix obertura de mires. Finalment, no podem oblidar que el binomi risc-benefici funciona en ambdós sentits: qui assumeix més risc podrà aspirar a uns majors beneficis potencials, però també al revés: només podrà optar a algun benefici qui accepti un cert nivell de risc – un nivell elevat de risc, donada la conjuntura global. Unes premisses que als sectors més porucs, com els mercats financers, potser els costarà digerir.
