En l’acord de govern que van subscriure el PSOE i Sumar després de les eleccions hi ha un punt que fa referència explícita a la restricció dels vols de curta distància: “Impulsarem la reducció dels vols domèstics en aquelles rutes en què hi haja una alternativa ferroviària amb una durada de menys de dues hores i mitja, tret dels casos de connexió amb aeroports-hub que enllacen amb vols internacionals”. Com a declaració de bones intencions és d’agrair, però el problema arriba quan aquesta reducció queda condicionada a l’“alternativa ferroviària”, perquè és exactament aquesta alternativa la que falla en la majoria dels casos.
En una de les entrevistes electorals que va respondre Ada Colau, l’exalcaldessa de Barcelona va insistir en la necessitat de reduir el trànsit privat a la ciutat. Quan l’entrevistador li va demanar quina alternativa donava a les persones que entren cada dia a la capital en vehicle particular perquè el sistema de rodalies és un desastre, Colau va respondre que això no competia al seu govern. Trampa. No corresponia al seu govern, però sí al seu partit, que comparteix amb el PSOE i Sumar la responsabilitat de cogovernar Espanya i, per tant, la de resoldre d’una vegada la manca crònica d’inversions ferroviàries de curta distància. Òbviament, si els conductors que necessiten moure’s entre Barcelona i l’entorn metropolità -o encara més lluny- han de patir un calvari diari, les decisions de l’ajuntament els poden amargar la vida fins a límits insuportables.
Si el sistema de rodalies funcionara amb un mínim de solvència, no caldrien les restriccions de l’exalcaldessa Colau. Seria la realitat -i no les intencions- la que regularia aquests fluxos de transport d’una manera molt més adequada a les demandes lògiques dels usuaris i a les necessitats de reducció de la contaminació. I per cert, pot ser considerat demagògia, però aquests indicadors actuals aplicats a la ciutat de Barcelona no registren grans millores després de tanta restricció.
Pel que fa concretament a la reducció de volts de curta distància -a més que depenen d’altres factors, com ara el tipus de combustible que fan servir-, només cal fer una ullada al pont aeri per arribar a la conclusió que no han estat les bones intencions i les grans declaracions les que els han reduïts, sinó la constatació evident que l’AVE entre les dues ciutats és molt més convenient per a l’usuari.
Se’n poden buscar més exemples. La distància entre Barcelona i València o Alacant desaconsella l’opció aèria, tot i que el servei ferroviari que ofereix l’Euromed no és ni de bon tros tan ràpid com l’AVE. Els vols entre la primera ciutat i les altres dues no signifiquen cap alternativa vàlida per als usuaris. Potser una minoria triarà el tren per sensibilitat ecològica, però la gran majoria ho fa perquè li resulta més útil, més convenient.
Els talls de carreteres que aquests dies han fet els agricultors francesos han provocat imatges colpidores: milers i milers de camions col·lapsats en les autopistes o apartats en qualsevol racó. És evident que el transport de mercaderies en aquests milers de camions contamina molt més que si es fera per ferrocarril. Però és el govern espanyol qui impossibilitat aquesta alternativa quan ha estat incapaç en quatre dècades d’articular el denominat corredor mediterrani. Tampoc el govern francès hi ha ajudat amb la inversió necessària -sempre endarrerira- en la zona fronterera i de Perpinyà a Montpeller.
La realitat és obstinada. També en aquest cas una inversió coherent donaria l’alternativa necessària a les empreses per evitar l’alta contaminació que avui es desprèn del transport en carretera. Inversions i no grans declaracions efectistes però no efectives.
